web analytics
Title Image

Colt 45

7

Una de les manifestacions genèriques més autèntiques del panorama cinematogràfic gal és el neo-polar, l’adaptació del polar francès als cànons comercials actuals. Per a qui desconegui el terme, fa referència a un corrent del cinema dels 60’s francès que va sorgir en paral·lel a la nouvelle vague. Es va tractar d’una resposta a les pel·lícules policíaques americanes on es convertia el malvat en heroi i se substituïa el glamour per un realisme grisenc i pessimista.

Films com 36 Quai des OrfèvresMesrine L’ennemi public nº1MR 73Un Prophète o Colt 45 fagociten aquelles obres de Sautet, Deray o Melville, incorporant un comentari social i polític sobre la França actual, i un ritme cinematogràfic més proper als gustos d’avui dia. Són obres hiperrealistes, brutes i crues en la seva exposició de la violència, ja sigui institucional o criminal. A vegades, no queda clar on acaba una i comença l’altra. Es furga als abocadors humans de l’heterogènia societat francesa, i s’exposa la corrupció policial i política, amb un discurs gens autocomplaent, sense cap mena de compromís.

Classifico el nou film d’en Fabrice du Welz, Colt 45, dins d’aquest corrent només per oferir una referència contextual, doncs aquesta és la funció principal de les etiquetes. A més a més, ho faig per contraposar aquest gènere, el neo-polar, al que va predominant en la breu carrera del director belga, el terror, en la seva versió més expeditiva i cruenta. Encara que àdhuc no es desenganxa de la seva adscripció genèrica, doncs guarda un altre as a la màniga, l’estrena d’Alleluia, llorejada a nombrosos festivals i estrenada també a Sitges 2014. Una producció que si, com a mínim, igualés en qualitat la d’aquesta, es mereixeria també tots els meus elogis.

Tot i que tant Calvaire com Vinyan (esforços previs d’aquest autor), en el fons, tracten temes més seriosos, la rígida cuirassa de malson i bogeria que brandeixen les fan poc atractives per a l’espectador casual. Potser amb aquest film policíac en Fabrice prova d’acostar-se una mica més a la taquilla, realitzant alguna concessió comercial però sense perdre de vista les seves inquietuds. Així, aquest viratge genèric s’ajusta com un guant al seu estil gràfic i descarnat. Fos o no aquest el seu desig, la resposta que ha trobat per part de les distribuïdores és la d’una estrena directa a formats domèstics: s’ha obviat el seu pas per cinemes, en favor de productes americans qualitativament inferiors, amb continguts més alienants i superficials. I és una pena, ja que Colt 45 representa dignament aquest nou cinema europeu, respectuós amb els seus senyals d’identitat i, no obstant això, amb el necessari abast internacional. És, però, el tipus de cinema que l’agressiva competència ianqui i les equivocades polítiques culturals comunitàries s’entesten en retallar. Perquè sí, perquè això va així. Molt suport pel cinema autoral acomodatici i suposadament innovador, que, en molts casos, no sobreviuria sense subvencions, i cap aposta sincera per la creació d’un mercat cinematogràfic real, capaç de competir contra l’anglosaxó al seu propi terreny. Afortunadament, veus tan personals com la d’en Fabrice, segueixen cridant des de les trinxeres, reivindicant un més que merescut espai a la cartellera.

Tags:
2 Comments
  • Pere Tubert Juhé

    17 de Febrer de 2015at19:12 Respon

    Vista Alleluia a Sitges, un meh monumental.

  • Juan Aranda

    18 de Febrer de 2015at11:48 Respon

    ja, després de veure aquesta, l’espero amb ansietat, tot i que no hi ha data d’estrena encara.

Post a Comment