web analytics
Title Image

Cooties

5

Encetava Cooties entregat, completament convençut d’anar a passar-m’ho d’allò més bé, segons les magnes alabances que els meus companys de fatigues en feren. “Una Shaun of the Dead a l’americana”, deia l’un. “Difícil fer una comèdia amb tants gags i que funcioni tan bé”, afirmava l’altre. Entretant, avançava una introducció que apuntava molt bones maneres ja des dels títols de crèdit. Enllesteixen el tema de la infecció des dels ciments, senzill i ràpid. Anem als zombies, que és el que ens interessa. Zombies nens, o nens zombies, com prefereixin vostès. Petites coses demoníaques, rabioses i incontrolables, destinades a fer la vida impossible als adults. Res de bonhomia ni innocència naïve: si te’n descuides, t’esbudellen viu.

Nens assassins. Quin gran paradigma del cinema de terror! Aprofito el benentès per rememorar amb vosaltres algunes engrescadores produccions que, com aquesta, plantegen eventuals rebel·lions d’infants amb pretensions decididament homicides. Parlem de masses de nens embajanits, encalçant adults sense treva, amb la convicció desinteressada i la manca d’escrúpols que caracteritzen tan primerenca edat. Llest però inexpert, el nen pot fer molt de mal i no acabar d’entendre-ho així. L’adult, indefens, té més recances a l’hora de tornar-s’hi. Pegar un nen està mal vist, sobretot, en els temps que corren. I ja no en parlem de carregar-se’l. Paradigmàtica i brutal en aquest sentit, la producció espanyola ¿Quién Puede Matar a un Niño?, d’en Narciso Ibáñez Serrador. Seguint en la línia, The Village of the Damned, del 1960, o el remake d’en Carpenter, als 90’s, tot i que en aquestes s’infiltren extraterrestres, en una mena de The Puppet Masters, o Body Snatchers, que intercepta només els més petits. Més propera a aquella primera, Children of the Corn (1984), amb totes les seves seqüeles (sis, i algun reboot televisiu), sobre nens que decideixen que els adults han de morir urgentment. I la malaltia, per descomptat, que trastoca innocents criatures en decidits criminals pels seus pares, a The Children.

També és una malaltia vírica la que permuta els nens de l’escola en que tot just comença a treballar en Clint (Elijah Wood) en màquines de matar. La infecció s’expandeix a una velocitat desproporcionada i aviat tenim tots els nens transformats en besties sedegoses de sang. Pràcticament no tenim ubicats els personatges (un grupet variat d’esbiaixats professors) que ja els estem posant contra les cordes. Afora, els nens. A dins, els professors. I aquí és on comencen les diferències amb Shawn of the Dead, doncs, absolutament tot el que s’explica en aquesta primera entrega, passa dins l’escola on els professors s’atrinxeren. Tot i les referències, tampoc amb Zombieland trobarem grans similituds, sent el grupet que ens ocupa poc donat al contraatac. Se’n deriva aquí un guió, potser, més similar al de Stung, on els sobrevivents es dediquen principalment a moure’s com poden d’un habitacle al següent, a mesura que l’horda inunda les diferents sales. Una horda intermitent, sigui dit de pas, amb un número oscil·lant, poc definit, d’efectius zombies. I, entretant, van caient les gracietes, els acudits i els gags més o menys forçats que, a mi personalment, m’han recordat un xic a Horns, però pitjor, pel to pretesament casual i lo fluixet i reiteratiu d’alguns d’ells (el gay declarat, el que pensava que duia guants, el que necessita un logopeda, etcètera). Així, la cinta d’horror absurd però hàbil, amb tocs còmics prou àgils com per suggerir algun comentari social prou rellevant, pren les connotacions d’una comèdia insulsa i desgavellada, amb moltes escenes sagnants, sí, però poc divertiment, en un sentit més ampli i esbojarrat de la paraula. Bé per passar una estoneta, però, com Shawn of the Dead, no. Ni molt menys.

No Comments

Post a Comment