web analytics
Criminal
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
33051
post-template-default,single,single-post,postid-33051,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Criminal

6

Oi que molaria ser un psicòpata sense autocontrol? No sentir la culpa ni el remordiment, ja sigui perquè de petit la mare ha reduït a polpa el lòbul frontal de l’infant a base de bastonades, com li va passar a l’Henry Lee Lucas; o pel col·lapse mental, fortuït i alliberador, d’un monstruós trastorn bipolar com el d’en William Foster, a Falling Down? O per la completa absència del lòbul frontal, com en el cas d’en Jericho, a Criminal, la nova pel·lícula de l’Ariel Vromen (DanikaThe Iceman)? Bé, si, teniu raó: la perspectiva mola més sobre el cel·luloide, és a dir, a la ficció, que no pas feta realitat. El cas és que sempre m’han fascinat aquest tipus de personatges, els que van pel món sense consciència moral ni correcció política alguna, assassinant o repartint trompades. Fent el que els hi ve de gust sense rendir comptes ni proporcionar explicacions a ningú. Aquest tipus de monstre no és estrany tampoc en l’obra de l’Ariel, ja que el seu anterior film, The Iceman, ja presentava un altre assassí, fred com l’acer, bé que curiosament familiar. Malgrat matar i apallissar qualsevol incaut que l’assenyalés, la seva prioritat consistia sempre en portar la cansalada a casa seva i tenir cura de la dona i els pollets. En kevincostnerjosé, el senyor Tatanka, en una espectacular resurrecció interpretativa, dóna vida a Criminal en Jericho, un altre d’aquests psychos del qual el seu màxim anhel és construir una família i defensar-la amb ungles, urpes i ullals. Tot i que aquí la família sigui postissa i els seus records artificials, en Jericho es redimeix de les seves malifetes abraçant un clan nuclear aliè. Com un cucut socialitzat, el personatge omple el lloc deixat per la mort del molt responsable agent de la CIA Bill Pope en un graciós gir de rosca al típic i tòpic argument de pel·lícula d’acció noventera.

Les intencions de l’Ariel són clares com l’aigua. Ni se’n va per les branques ni disfressa la seva pel·lícula d’alguna cosa que no és. Criminal s’apunta a la sèrie B d’acció sense cap tipus de vergonya i utilitza com excusa un rocambolesc experiment científic a càrrec del doctor Mahal Franks (Tommy Lee Jones) i al dolent de torn, en Xavier Heimbahl, un Jordi Mollà patètic, fàcilment, el pitjor del film, com improbable empresari anarquista malvat (?). Però qui necessita la lògica o el sentit comú si hi ha prou violència i testosterona com per compensar sobre manera aquesta manca palesa? Criminal va sobrada d’ambdues, de violència i de testosterona. Aquí l’estrella del show és la carismàtica resurrecció d’en kevincostnerjosé. Aquest redreçament ja se li havia albirat breument a la que possiblement – hi ha abundant competència – sigui l’escena més estúpida i innecessària de Batman v Superman: Dawn of Justice. En Kevin magnetitza la càmera sense dificultat, i construeix un personatge fascinant, alhora dur i vulnerable, suportant tota la trama sobre les seves espatlles. A diferència d’altres actors ja granadets, especialitzats en papers d’acció, com en Bruce Willis o en Mel Gibson, que últimament no aixequen cap, en Kevin aconsegueix sortir amb classe i mestratge del cicle de biòpics ximplets i drames insubstancials en que s’havia convertit la seva carrera els darrers anys.

Així doncs, si t’agraden aquest tipus de films, ja saps, el tipus de diversió eixelebrada però ben feta, això és precisament el que t’espera aquí, a Criminal. Entre els atacs de bogeria d’en Jericho, les persecucions, els tirotejos, els moments yippikayei i les amenaces grandiloqüents de l’estil de “no m’atabalis que et llanço aquest míssil!”, n’hi ha ben bé prou raons per gaudir de Criminal, amb unes quantes cerveses i una bona galleda de crispetes a l’abats de la mà. Si teniu oportunitat de veure-la i, fins i tot, de reprendre també l’anterior esforç del senyor Vromen, amb The Iceman, us animo encaridament a fer-ho, ja que, últimament, tampoc és que nedem en l’abundància de bons productes de ficció de gènere d’aquest tarannà. Tot plegat, un interessant vehicle d’acció de sèrie B pel lluïment d’un kevincostnerjosé amanit amb un lleu toc de ciència ficció boja, d’aquesta classe tan divertida i gens creïble que s’emprava amb solvència a Universal SoldierThe Lawnmower Man o Freejack, per justificar “científicament” un escenari ric en trompades i “asplusions”. No sé tu, però jo ja les enyorava.

Tags:
No Comments

Post a Comment