web analytics
 

Das weiße Band – Eine deutsche Kindergeschichte

8

Una pel·lícula que comença descrivint uns horribles inexplicables successos amb una veu de to pastoral, a la manera de The Terror, de l’Arthur Machen, i es desenvolupa com una versió realista i ambigua (i austríaca) de The Midwich Cuckoos, d’en John Wyndham, compta ja d’entrada amb totes les meves simpaties. L’Haneke pren una pessimista instantània a la vida d’un petit nucli rural a punt de veure’s sacsejat per l’horror de la Primera Guerra Mundial. Un succés acollit, al capdavall, gairebé amb alleujament i, sobretot, com l’única ruta d’escapament a una convivència del tot insostenible. El mal absolut, d’una puresa mai abans vista, nia a algun lloc d’aquest idíl·lic paisatge. Tot i la rectitud moral, la repressió religiosa i el sistema de poder, gairebé feudal, impostos amb el tàcit beneplàcit dels membres adults de la comunitat, la plaga s’estén, silenciosa i damnosa. Inexplicablement, la nova sement, rossos cadells de temperament gelat, es mouen pel poble gairebé com llimadures reclamades per un imant, el dolor i la misèria dels altres, pensant i comportant-se davant els adults com un de sol. Maleïts des del bressol, com una nova estirp, absorbeixen el verí dels seus grans i desafien tots els estaments. Una generació d’ofidis espontanis, amb metzina en comptes de sang, esperant i aprenent, amagats a les ombres, fins que arribi el moment de purificar el món per mitjà del foc i la destrucció.

Són carronyers, o potser maquiavèl·lics arquitectes a l’ombra? Són víctimes o botxins? La causa o la conseqüència? L’Haneke mai no aclareix l’ambigüitat que corromp els fonaments del poblet de Das Weiße Band. Igual que als protagonistes, ens deixa la llibertat de fugir, de morir prematurament, o de conservar la bena que cobreix els nostres ulls. Potser, aquesta incertesa, la de no saber (ni voler saber), i negar la pròpia intuïció, és l’única forma de conservar el seny. Tot i que no ens hagi portat gaire lluny (a la humanitat), ni ho hagi de fer mai, és clar, sempre segons el fatalista auteur austríac. La mala herba creix sota els nostres peus, assemblant-se a les flors més innocents. Els adults trepitgen totes dues, herbes i flors per igual. L’Haneke contempla aquesta infància verinosa des de la perspectiva de l’egoisme adult, com paràsits depredadors en un pervers jardí d’infància còsmic. Hi assagen futurs rituals de por i submissió. Imposen, conquereixen i anihilen. La seva llei és la supervivència del més fort i el més pur. El seu credo és l’evangeli de les cendres, sobre les quals hi bastiren el nou Olimp. L’escena clau del film, el nen de la cinta al braç, neo-Zeus, desafiant el cel. “Què fas?”, diu el mestre. “Li estic donant a Déu l’oportunitat de matar-me”, respon ell. Mai s’ha mostrat millor la crueltat i l’horror de la infantesa, aquesta despietada època de la nostra existència que tots intentem oblidar el més aviat possible, com el pitjor i més esgarrifós malson que va ser.

No Comments

Post a Comment