web analytics
 

De Palma

8

Abans del disc Blu-ray i el VOD, abans fins i tot del reproductor de VHS, en Hitchcock era una presència assídua a la televisió. A vegades podies engalzar diverses de les seves joies cinematogràfiques la mateixa setmana. Per un nen tan impressionable com jo era, i amb tendència palesa cap a l’obsessió, això significava pràcticament tenir la clau d’un preat cofre dels tresors de cel·luloide. Llàstima que el ventrut anglès ja no pugui fer més pel·lícules. La seva herència, però, distribuïda en diverses dècades des dels 50s, a mi em semblava gairebé inexhaurible.

Primer va arribar North by Northwest, un thriller paranoic que no deixava cap segon d’alleujament a l’espectador. Després vaig descobrir Psycho, una de les meves primeres finestres al terror absolut i a aquest trencaclosques que és la ment de l’ésser humà. Rear Window i Vertigo van rematar la feina i em van tornar en fan d’en Hitchcock tostemps. Més tard vaig ensopegar, gairebé per accident, amb el cinema d’en Brian De Palma. No era pas en Sir Alfred, és clar, però havia passat per un procés semblant, ple d’admiració fascinada per les obres del director britànic.

La crítica el titllaria d’imitador, misogin i bàrbar. Rucs. Per mi, la pirotècnia visual d’en De Palma no només era la metadona per la síndrome d’abstinència Hitchcock, sinó una mena de speedball que potenciava l’herència hitchcokiana. I així, pel·lícules com Carrie, ScarfaceCarlito’s WayDressed to Kill i Body Double, no van trigar a ocupar un lloc al meu rebost d’exquisideses amb les que foradar la meva vena cinematogràfica. Tot i que en Brian no hagi gaudit, ni gaudeixi encara el merescut reconeixement dels entesos, tot just com l’Alfred al començament de la seva carrera, alguns ja el canonitzem des de la nostra infància com el sant de l’excés i els malabarismes de càmera impossibles. Avui dia, mirant enrere, aquella època on lo quotidià era el compromís personal, el control d’un art, el setè d’ells, pels propis creadors i artesans, i no pas per ineptes taurons liberals vestits d’Armani, sembla un somni. Però, gràcies a documentals tan directes i agosarats com De Palma no només podem recuperar un trosset d’aquell cel i festejar una figura injustament oblidada, sinó també reflexionar sobre tot el que no funciona avui dia en la indústria del cinema i el minso poder que detenen, tant el públic com els seus artífexs, per enfrontar el mecanitzat i abusiu totalitarisme imposat pels executius de Hollywood.

Malgrat el pòsit amarg d’aquesta reflexió, no m’entengueu malament: De Palma és una celebració on s’homenatja un creador d’enorme compromís amb la seva obra i d’insistència suïcida, sense rodejos ni veus en off, ni cap animació sobre-explicativa. Aquest documental impacta com una bala: el director parla directament a la càmera, sense preàmbuls. En Brian resumeix la seva carrera sense estalviar-nos cap detall ni engrandir-se en cap moment. De vegades, es recolza sobre emblemàtiques seqüències del seu mític llegat; d’altres endura, sense parpellejar, amb franca naturalitat el pla mig. Gairebé dues hores d’nformació que serveixen tant d’introducció al que encara no conegui el seu cinema, com de recordatori pels fans del que ha estat la seva llarga carrera. Si vols saber més, hi ha prou assajos sobre films concrets, o llibres perfectament documentats pel nodriment dels més erudits. De Palma no és més que un sincer i humil passeig des dels polèmics començaments d’en Brian fins a la seva expatriació creativa. També ofereix un magnífic exemple de com fer un documental, lliure d’artificis i sobralles innecessàries. A més de construir una finestra a l’origen i desenvolupament d’una obsessió, i proporcionar-nos les claus per entendre-la. Després de veure’l crec que conec una miqueta millor, no només la seva carrera, sinó una part important de la cultura cinematogràfica de la meva adolescència. Un exponent de l’esbombat lema del remix, el remake, el rerip fet carn, i un outsider en tota regla atrapat als llefiscosos tentacles d’un mercat audiovisual agonitzant, reiteratiu i mancat de coratge.

Tags:
No Comments

Post a Comment