web analytics
 

Dead Rising: Endgame

4

A una ressenya anterior en Juan parlava de forma prou encertada sobre el valor inherent a una producció audiovisual. Efectivament, de vegades, aquet valor s’allunya en mesura del que l’autor cobejava inicialment. Per sort o per desgràcia, existeixen i són munió les que en Juan anomena “comèdies involuntàries”, propostes que ratllen l’autoparodia, tirant de clixés i sortides poc versemblants, o directament demencials, que fan les delícies de l’incondicional del gènere, especialment, quan va una mica carregat. La pel·lícula al final diverteix, i encara que no sigui de la forma i pel motiu que el seu artífex preveia originalment.

Era una d’aquestes “comèdies involuntàries” Dead Rising, dirigida l’any passat per un especialista en efectes especials i director novell anomenat Zach Lipovsky. La seva interpretació del llibret d’en Tim Carter, un altre cineasta novell, apostava totes a les delícies d’una proposta desenfadada, amb moviments de càmera frenètics, acció borbollant, sang abundant, personatges clixé, divertida crítica social i entendridores referències a films de culte. Com la sensacional producció australiana Wyrmwood, però més curta de pressupost i idees, la rèplica americana aprofitava les pròpies limitacions per riure’s de i amb l’espectador del cinema de zombis i el seu trillat escenari. Crisis, drama, infecció, pandèmia i lluita per la supervivència, inclosa la necessària contenció militar i l’adoctrinament social a través dels medis, són temes recurrents dins aquest tipus de pel·lícules, amén dels iconoclàstics morts vivents i les seves pulsacions homicides. La pel·lícula d’en Zach Lipovsky sondejava amb una pàtina d’humor improvisat totes aquestes àrees de treball, sense pressió ni gaires complicacions. Naturalment. Fent anar estris trinxants amb alegria i preponderant el divertiment més bàsic i crispeter sobre cap altra qüestió tàctica. No seria cap obra memorable però sí que aconseguí fer-me passar una estoneta entretinguda.

Amb tot plegat, resulta del tot decebedora aquesta reconducció del plantejament original, a càrrec d’un director eminentment televisiu (Pat Williams) i la ploma veterana d’en Michael Ferris (Terminator: Salvation, Catwoman, Terminator 3: Rise of the Machines, The Game). Ara sí, caiem de quatre potes en les produccions amb zombis més convencionals, deixant enrere qualsevol repunt còmic voluntari (Zombeavers, Wyrmwood) o no (Re-Kill). Se’n ressent i molt, l’interès inicial de la proposta, un que, encara que tangencialment, sí li vam saber trobar abans. Ara ja no parlem de “comèdia involuntària”, sinó d’avorrida revisió del plantejament i la deriva clàssica, depredant encara l’escenari inicial però fent desaparèixer el factor televisiu i el reguitzell de divertits personatges que amanien la primera entrega, tant al plafó televisiu com entremig de l’acció.

Ah, quina llàstima tot plegat! El nano s’ha tret la seva flamant jaqueta de cuir i ja no fa tanta gràcia, amb aquest posat de gran connaisseur. El periodista amb deliris de grandesa ha madurat en excés, convertit ara en una mena de SWAT invencible. En aquest sentit, també l’acció perd en interès, quan es treuen a relluir aquests zombis de la cara inflada, els que corren com beneits, pobrament caracteritzats i encara menys ben explicats. De veritat calien? I aquesta seqüència de lluita aferrissada amb armes manufacturades, com emulant, ara sí, alguns dels encerts de l’entrega anterior, a destemps, de manera excessivament curta, artificiosa i mal realitzada? Va, home va. Si us plau Pat, no siguis ximplet i torna-li la batuta a en Zach. Gràcies.

No Comments

Post a Comment