web analytics
Title Image

Dead Rising

5

Dead Rising comença amb el paio de la jaqueta de cuir lluitant en un carreró sense sortida contra un mort vivent amb uniforme de policia. Al final de l’estret atzucac, un altre zombie vestit de pallasso proba el tall d’una destral al tronc de la seva darrera víctima. A l’altra banda, una horda de zombies s’apilona violentament contra l’enreixat que els manté fora del carrer on es desenvolupa l’acció. L’atrotinat zombie policia s’adona de que porta una pistola penjant del cinturó. El pallasso perd interès pel cadàver i avança arrossegant la destral cap a l’incaut vivent i el zombie policia. El pes i la ràbia de la horda homicida desencaixa la reixa. Una munió de zombies es precipita abruptament dins el carreró.

I fem un flashback.

El sobtat cliffhanger com a recurs, prou recurrent, de fet (el vam veure fa ben poc a Wyrmwood), és pertinent aquí, com una declaració d’objectius en tota regla i l’esquer ineludible per seguir mirant la pel·li (o no) fins descobrir com se’n surt (si és que ho fa) el paio de la jaqueta de cuir. Així, com a la que esmentava abans, se’ns anuncia una pel·lícula d’acció gore sense gaires pretensions, amb atrotinats zombies i vius intentant evitar deixar de ser-ho. Adobaran l’entrega amb bones dosis d’humor i gags més o menys recurrents; armes diverses i sang abundant. La formació i experiència com a especialista en efectes especials del director es deixa notar en la realització. Les coreografies de les lluites són un xic robòtiques i artificioses. El seguiment de la càmera està, però, força ben aconseguit.

Efectivament, es tracta d’una darrera de tantes apocalipsis zombies incipients, amb una zona de quarantena maldestrament controlada per militars, farcida de morts que caminen i uns pocs vivents passant-les magres. Una pel·lícula crispetera de fàcil digestió i més fàcil oblit que inclou una recargolada conspiració militar, conflictes entre vivents entenent de diferent manera la no gens menyspreable virtut de la supervivència, i una vaga crítica social en clau de comèdia, a través de la presentadora i el suposat especialista que, fora de la zona de quarantena, comenten la jugada alegrement, davant les càmeres.

Així, amb un somriure tort i alguna riallada sincera, veiem com el paio de la jaqueta de cuir evoluciona, madura a marxes forçades, per convertir-se en l’heroi consumat que salva la noia i desfà els plans dels dolents (o no). Entretant, rebenta vistosament algun que altre cap i aprèn a construir armes blanques multifunció que, com navalles suïsses gegants, permeten trinxar i tallar carn morta vistosament i a voluntat.

N’he vist de millors, sí. Però n’he vist encara més de pitjors.

No Comments

Post a Comment