web analytics
Title Image

Deadpool

5

Al final he sucumbit a l’aferrissada campanya publicitària i he anat al cine a veure Deadpool en versió original. Per ser del tot sincer, hi hauria anat abans, però em recava una mica la falta de subtítols que facilitessin la meva comprensió, davant la verborrea del singular personatge i el reguitzell de brometes picants que amaneixen el seu discurs. No ha estat fàcil, però n’he sortit indemne. Cansat, però d’una peça.

Efectivament, com el seu alter ego al món del còmic, el Deadpool audiovisual (Ryan Reynolds) que proposa el guió d’en Rhett Reese i en Paul Wernickes (Zombieland) per la Fox, es caracteritza per trencar contínuament la quarta paret. És a dir, per parlar amb i pel seu públic a aquest cantó de la pantalla, sigui en forma de veu en off, tot comentant la jugada, o interpel·lant directament l’espectador que seu perplex a la seva butaca. L’irreverent antiheroi va més enllà en aquest sentit, i es permet el luxe de congelar la imatge, repassar seqüències en slow motion, rebobinar i, fins i tot, moure una càmera que no se suposa estigui allà perquè tinguem una millor perspectiva del que està fent. Útil per conduir el plantejament dels successius flashbacks, el trencament de la quarta pantalla per part dels personatges de la ficció cinemàtica és normalment ben rebut. En un moment crític de l’acció, el personatge central es dirigeix a l’espectador i n’accentua la complicitat. El recurs resultava inquietant a Funny Games, fascinant a Experimenter, i engrescador a The Wolf of Wall Street, per mencionar alguns exemples. Al meu parer, però, no és convenient abusar-ne, doncs, quan contínuament se li està recordant a l’audiència la posició que ocupa i el que allò implica, existeix el risc d’un cert cansament, desatentament i pèrdua de credibilitat. En el cas de Deadpool, un arriba a afartar-se de l’altivesa i descontrolada xerrameca del personatge quan, en gran part, ho fa només per l’audiència, com un pallasso i el seu seguici al circ. Així, quan un està més pendent de la darrera acrobàcia, o anticipant ufanós el següent pastís de nata, la història necessariament se’n ressent.

Ah, sí. Precisament d’això us volia parlar, del seguici i de la història. L’eventual espectador surt de la sala saturat de vermell i de la veu i la cara demacrada d’en Wade Winston Wilson (Ryan Reynolds), o Deadpool. Un a penes si recorda desprès les accions i característiques de la companyia (en Colossus i la Negasonic Teenage Warhead), l’antagonista a l’ús (l’Ajax), o les seves cruels intencions inicials. Més per omissió que no pas per preponderància del caràcter central, l’única que preval en la memòria en un sentit més indeleble és la noia, la Vanessa (Morena Baccarin). Si li heu fet un bon cop d’ull a la Morena, suposo que no cal que us expliqui les principals raons d’això. Entenc que la Marvel introdueix ufanosa la seva darrera estrella, com abans amb Captain America: The First Avenger, i no és tan important el cóm o el per què com el què. Discrepo, senyors. No s’hi val només de presentar el nou fitxatge. El volem veure al camp jugant un partit. Paguem una entrada, i volem joc, escenari, personatges secundaris correctament elaborats i una trama creïble. No n’hi ha prou de tenir al comediant fent acudits dolents sota un permanent focus de llum. Molt millor en aquest sentit l’Ant-Man, que sí prestava especial atenció al dolent, perfilava correctament els diferents secundaris, i proposava una trama més completa i engrescadora.

D’aquesta manera, la presentació d’en Deadpool decep, sobretot, pel seu posat grandiloqüent i la poca profunditat de la primera pel·lícula. I sí que és cert que podem aplaudir les formes de l’antiheroi i el detall amb el que se’ns el presenta, lleig i completament irreverent, sumant punts de foscor a aquest darrer, l’Ant-Man, i allunyant-se decididament dels herois més convencionals. Però, al final, rere tot aquest sexe més o menys explícit, la xerrameca, el sarcasme, l’humor negre i verd, i la sang esquitxant des de caps rebentats, no queda més que un altre producte típic i tòpic dins el cinema de superherois, i completament convencional, en essència.

No Comments

Post a Comment