web analytics
 

Detour

7

“Quan un home té l’assassinat en ment, hauria de cavar dues tombes, una per la víctima, l’altra per ell mateix”

En poc temps i per pura coincidència he vist pel·lícules que incideixen amb una diatriba prou engrescadora en la deriva vital de les persones i la insondable (o no tan insondable) ductilitat del destí. Determinisme o aleatorietat assalten la cartellera una vegada rere l’altra com per recordar-nos aquest joc d’atzar que és la vida, posant l’apòstrofe en les cartes que es reparteixen i la perícia del jugador per treure redit d’una mà determinada. El cel·luloide pot fer allò que la vida real no pot, i algunes d’aquestes històries recullen les cartes i les reparteixen de bell nou per posar de relleu divertides qüestions amb les que nosaltres, tristos mortals de temporalitat continua i unidireccional, només podem somiar.

La proposta alemanya Lola rennt (Tom Tykwer) es desmarcava el 1998 com una trepidant oda a la completa aleatorietat del destí, mentre insignificants variacions tàctiques en la vida de les persones desencadenen desenllaços diametralment oposats tant en protagonistes com en figurants. Mentre em mirava la pel·lícula divagava sobre els canvis abissals que aixecar-me a buscar una tercera llauna de cervesa podia provocar en el meu esdevenir. L’èxit o el fracàs a l’abast de la mà, i qualsevol decisió per petita que sigui dictaminant alegrement si la Lola salva o no el tanoca del seu xicot. Al final vaig desplaçar el cul fins la nevera per descobrir que havia exhaurit les existències. Malaguanyat el viatge. Si no m’hagués mogut del seient hores d’ara seria ric. O no. O sí. O no.

Mr. Nobody (Jaco Van Dormael) parla també de les possibilitats que s’obren i es tanquen amb cada decisió i acció. L’enrevessada història del cineasta belga enceta i remunta i reprèn i enceta de bell nou successives línies temporals adherides a la deriva vital d’en Nemo Nobody. Aquí és en Nemo qui determina el seu destí, si bé ho fa atiat pel context i les pròpies pulsions, de forma que no és aleatori, encara que tampoc del tot determinista. Parlaríem més aviat d’una sèrie d’alternatives finites, necessàriament acotades pel personatge i el seu entorn. Com que en Nemo no tria cap d’elles, les viu totes, i així li ho explica al periodista que l’està entrevistant. En Nemo nen que es queda amb el pare o marxa amb la mare. En Nemo adolescent que s’entesta en fer-se una de les seves veïnes. Un Nemo ja adult que es casa per amor, per devoció, o per despit. El Nemo enamoradís i somiatruites que no pot treure’s del cap les tòrrides nits d’estiu sota els llençols del llit de la seva germanastra. El Nemo de cent anys, l’últim mortal del planeta, i les seves vides, devotes totes elles a les dones. Intencionadament confusa, excessivament ensucrada i un xic bastant pretensiosa, Mr. Nobody se les arregla per incentivar un discurs sobre el sentit del viure i prova d’explicar els motius que ens empenyen a fer-ho. Ve a dir que, si ets un puto calçasses, ho seràs totes les vides que visquis i hagis pogut viure. Em sento prou reconfortat, sigui dit de pas.

Detour torna també sobre aquestes premisses amb una narrativa que és en més d’un sentit plenament conseqüent amb el seu títol. L’Harper (Tye Sheridan) passa per un mal moment. La seva mare ha patit un terrible accident i sospita que el seu padrastre n’és el responsable. Un rancor verinós contamina el seu pensament i amenaça amb fosques represàlies que el nano barrina capcot. Maldant borratxo pels antres de la ciutat l’Harper acaba per conèixer en Paul (Jared Abrahamson), un delinqüent perillós i sicari a l’ús. En aquestes que al noi se li presenta una dicotomia determinant: fer front tot sol al bandarra del seu padrastre o contractar en Paul perquè se’n faci càrrec.

Intel·ligent i agosarat en el guió, senzillament genial en quant a exposició, visual i direcció d’actors, en Christopher Smith (Black Death, Triangle, Severance) trena una intensa i divertida road movie que estimula la percepció de l’espectador, juga amb les seves expectatives i munta i desmunta personatges arquetípics de gènere mentre salta entre les alternatives d’una trama que és única i múltiple alhora, a partir del moment en que l’Harper pren la seva difícil decisió. Fluida, canviant i mogudeta com Airbag, Detour conté giravolts que suggereixen tangencialment la retòrica de la sensacional Memento. Canvis de registre que poden treure’t un “Oooh!” d’aplaudida sorpresa i els calçotets al cap, un somriure condescendent, o la lleugera sensació de que t’estan fent ballar el cap amb reiteració i traïdoria. En qualsevol cas, la pel·lícula està prou ben pensada, muntada i trenada com perquè aquí un servidor la recomani sense més preàmbul i enalteixi en Christopher Smith entre els seus directors de capçalera.

No Comments

Post a Comment