web analytics
 

Die dunkle Seite des Mondes (The Dark Side of the Moon)

7

Die Dunkle Seite des Mondes és un thriller alemany que fa servir una insòlita premissa: l’executiu encarregat de negociar en secret una fusió entre dues farmacèutiques comença a canviar de caràcter i perdre les seves inhibicions morals, després d’un mal viatge amb bolets al·lucinògens. Sota aquesta pàtina entre donjuanera i d’horror weird s’amaga un thriller simple i força comercial. El tòpic dels seixanta, el de les drogues com a viatge d’autoreconeixement, i el joc narratiu del protagonista que no és gens fiable es combinen aquí amb resultats efectius i originals. Almenys per mi, qualsevol cosa que variï una mica de l’habitual manca d’imaginació dels productes cinematogràfics que arriben a les nostres pantalles ja suposa una alenada d’aire fresc que s’agraeix en gran mesura. The Dark Side of the Moon passeja per una indefinició temàtica interessada: frega la fantasia fosca, el thriller de denúncia i l’al·legoria pessimista sobre la naturalesa humana. Això, tot i que, en realitat, mai pren partit, mantenint una eixuta senzillesa i funcionalitat narrativa recolzada a les espatlles del sempre magnífic Moritz Bleibtreu (StereoDas Experiment), el seu veterà i carismàtic antagonista Jürgen Prochnow (RememberIn the Mouth of Madness) i la Nora von Waldstätten (Personal Shopper), una enigmàtica bellesa polanskiana. La consigna de l’Stephan Rick, el director, és el laconisme interpretatiu, les mirades expressives i el deixar lluir una soberga fotografia que converteix la ciutat en angoixants cel·les de cristall i metall i, el bosc, en un lloc tan fascinant com hostil, prompte sempre a endrapar-te i mastegar les teves entranyes.

Aquesta indecisió, així com una miqueta baratera, la multo, potser injustament, amb un punt menys en la nota final, i encara que és precisament això el que fa que Die Dunkle Seite des Mondes imanti l’espectador, que resta enganxat a la pantalla. Càrrega que plau no pesa, doncs. Tot i així, es fa palès que a les vísceres d’aquest atmosfèric viatge a l’autoconsciència pessimista no nia més que un buit comentari crític vist ja (i millor) moltes vegades. De fet, no puc evitar veure a les desesperades excursions pel bosc del protagonista, en la recerca d’aquest misteriós bolet, traces d’en Machen de A Fragment of Life. Potser, també veig en la seva recerca de la cova, on es troba aquest grial de la micologia, el genial i etílic viatge turístic de malson que és Mysterium Tremendum, d’en Laird Barron. No és que compari aquest petit thriller botànic alemany amb obres mestres de l’horror còsmic, tot i que aquesta qualitat magnètica, hipnòtica i inabastable també es troba aquí, però en dosis semblants a les que fa servir l’homeopatia per “curar”. Aquesta és precisament la clau del curt abast i passatger record que deixa The Dark Side of the Moon: veurem un placebo, entretingut i absorbent, però placebo al cap i a la fi, de propostes més consistents. Consumiu aquest thriller botànic com un saborós snack, baldament, sense prendre-ho massa seriosament. Mentrestant, esperarem the real thing: aquest miracle de cel·luloide perfecte que, malauradament, cada any ocorre menys sovint. Die Dunkle Seite des Mondes no ho és, tot i que ho intenta, i això ja és prou valent i agraït de per si, tant com per guanyar-se una petita i cautelosa recomanació.

No Comments

Post a Comment