web analytics
Title Image

Doc of the Dead

4

El que vaig a explicar va succeir de debò, una plujosa nit d’octubre, a Sitges. Plovia. Sí, plovia a bots i barrals. Dos friquis ebris recorrien els carrers com l’ànima que s’emporta el diable. Driblaven tant turistes com oriünds mentre els darrers se’ls miraven amb una barreja de por i compassió. Els venedors del passeig marítim arramassaven la mercaderia de les seves barraques. Les senyores aixecaven els seus gossets i els abraçaven tremoloses. Els pares tapaven els ulls dels seus fillets. Però, ni les relliscades, ni les pujades ni les escales, ni la vergonya aliena impedien als nostres protagonistes recórrer, rabent cap a la projecció prevista a l’Auditori, els carrers de Sitges. Llavors, sorgint del no-res, un obstacle amb el que no havien comptat: zombies! Una onada de morts vivents dividia el poble en dos. “Mitra ens protegeixi!”, exclamaren. “De quin forat del infern ha sortit aquesta macabra processó!?”, es preguntaren.

Gràcies al poderós influx de la cervesa, els dos aficionats es sobreposaren a l’ensurt i defugiren els centenars de braços que intentaven endrapar-los. I, mitjançant una giravolta digna del gran Ash, aconseguirien escapar de la multitud de no-morts i arribar a la projecció a temps, de miracle.

I jo em pregunto: quin imbècil prefereix desfilar disfressat de zombie quan s’estan projectant centenars de films de terror per tot arreu? Hauria alguna diferència si a les zombie walks es portessin bosses d’escombraries al cap, en lloc de maquillatge? I, també, què és més cool: fer-se un selfie, la moda vintage o un zombie walk?

La temàtica de Doc of the Dead no és altra que els no-morts, aquests simpàtics cadàvers errants que últimament saturen les nostres pantalles. I no només en forma de sèrie televisiva (The Walking DeadIn the FleshZ Nation): també han sortit incomptables llibres dedicats al tema, còmics, pel·lícules romàntiques, joguines, samarretes i disfresses. Els zombies han passat de formar part del subsòl cinematogràfic a convertir-se en una febril moda de (i pel) consum.

Aquí tenim un altre producte més d’aquesta moda, ni més ni menys que un vídeo promocional disfressat de documental, de fàcil digestió fins i tot pel més curtet dels hipsters. Un còpia-i-pega d’entrevistes a insuportables espavilats-tipus com en Max Brooks o l’Alex Cox, o a les llegendes del gènere, com en George A. Romero, en Tom Savini i en Greg Nicotero. Esquetxos que intenten ser simpàtics i trossos dels films de Romero, de Shaun of the Dead, o publicitat explícita de productes mainstream prefabricats (World War ZWarm Bodies), i una espècie d’introducció, força trista, per aquells que han descobert el fenomen zombie recentment i es volen pujar al carro sense menjar-se gaire el cap.

Doc of the Dead guanya punts gràcies als comentaris sarcàstics d’en Simon Pegg i en Bruce Campbell, o per l’aparició de la deessa del porno Joanna Angel. Tot i així, això no és suficient, i l’aficionat al gènere faria bé de mantenir-se allunyat d’aquesta idiotesa. Encara més havent-hi documentals molt més interessants, com Birth of the Living Dead, sobre el naixement del subgènere, o com The White Darkness, sobre el folklore haitià. I us deixo amb una darrera reflexió-pregunta: si a en Max Brooks li caigués un test al cap des d’un cinquè pis, tornaria de la tomba per treure un altre avorridíssim llibre de zombis?

No Comments

Post a Comment