web analytics
 

Don’t Kill It

5

Dins l’univers ximplet i estanc del fan del cinema d’acció dels 80s en Dolph Lundgren sempre ha constituït part inherent del costat fosc del MÚSCUL. El MÚSCUL era un pla d’existència paral·lel al qual hom accedia empassant-se gran quantitat de cinema de mastegots, duels de samurais, baralles de kung-fu, combats de kick-boxing i sèries B bèl·liques pseudo-històriques, també anomenades “propaganda ianqui pura i dura”. Entre els requisits imprescindibles per penetrar l’estrany univers del MÚSCUL tenim la fabricació casera d’armes ninjutsu casolanes (nunchakus, shurikens i d’altres), empaperar l’habitació de pàgines extretes de revistes de musculació o la mítica Cinturó Negre i/o reduir visiblement l’espai útil amb un banc de peses i abdominals per pretendre l’aspecte d’un dels seus habitants. Jo només vaig formar part de la població flotant durant una temporada curteta. Sóc massa mandrós com per complir amb les rutines d’exercicis, massa llepafils per ingerir cap batut de fruita i pols procedents d’aquests gegantins pots destinats a enriquir la massa magre d’un futur nazi hipermusculat de tarannà eixelebrat i inhumà.

Tan se val: ara estem al MÚSCUL, i en Charles Bronson, en Sylvester Stallone, en Jean-Claude Van Damme, en Bruce Lee i en Chuck Norris són els déus i senyors d’aquest pla de realitat televisiva. Ells són els herois del MÚSCUL i tot aquell que no estigui prou musculat, tot hom que presenti trets russos o alemanys, o molt femenins, o massa masculins, o estigui completament calb, es condemnat al costat fosc d’aquest pla d’existència. En Dolph Lundgren s’anava de canyes amb en Rutger Hauer, en Michael Ironside, en Gary Busey, en Lance Henriksen i l’Al Leong, la mascota del grup. Però el bo d’en Dolph si que en tenia de múscul i, en el fons, també un bon cor. A més, no era ni alemany ni rus, sinó suec, però sentia que no pertanyia a aquesta casta. Fins i tot el van obligar a tenyir-se els cabells de negre per interpretar a l’heroi de Dark Angel o The Punisher, pobret. Per això la seva foto mai no va adornar les habitacions dels habitants del MÚSCUL, ni havíem vist mai de la vida la seva foto somrient vestit amb karategi del mercat, com en Chuck, o obert de cames en malletes fúcsia ben atapeïdes, com en Jean-Claude. No senyors: en Dolph era el dolent, l’alemany odiat o el soldat soviètic malparit. El cyborg cabronàs sense cor. Per molts herois que interpreti el senyor Lundgren, per ell i la seva audiència ja és massa tard: Rocky IV i Universal Soldier li van fotre les aspiracions de ser popular al MÚSCUL. El que no sabia llavors és que aquest gegantí clavegueram cultural anomenat “mercat audiovisual” engoliria a mitjans dels 90s l’univers del MÚSCUL, dispersant els seus acòlits, cerebralment danyats per sempre més. Perduts, molts d’ells van ingressar a l’exèrcit. D’altres, van optar per la policia o la seguretat privada. Els déus destronats van fugir cap a dimensions paral·leles amb diferent sorts. Llocs desolats com TELEBOTIGA 4am, el bo d’en Chuck, o cap a PROXIMA PUTIFERION, el nostre per sempre estimat Jean-Claude.

Tanmateix, ara que torna a baixar el coeficient intel·lectual i la capacitat d’atenció de l’audiència sembla un bon moment per reconstruir i evolucionar el MÚSCUL. Nous déus emergeixen, i els antics, l’Steven Seagal, en Sylvester Stallone, o el mateix Dolph Lundgren, no volen perdre el seu lloc al nou Olimp dels pectorals prominents i el lubricant d’oli ranci. La seva habilitat interpretativa no ha millorat gens ni mica, ni empitjorat gaire tampoc (impossible), i tot i que en el cas del suec, ara sí és capaç de riure’s de si mateix i embotir-se a dins el paper d’antiheroi cutre i pollós. Dolph ha “madurat”, si voleu, i s’alia ara amb un altre pagerol, aquest cop del cinema fantàstic, com és en Mike Mendez, que assumeix la seva malaptesa i ens regala magnífiques pel·lícules (dolentes), involuntàriament còmiques, entranyables i molt divertides, com The Last Heist, per exemple, i aquesta Don’t Kill It, titulada així per deixar ben clara la seva subtilitat i agudesa narrativa. Films per riure a riallades de lo encartonat de la posada en escena, empassar cervesa en quantitats massives envoltat de bona i nombrosa companyia, i festejar la desaparició d’aquesta dimensió dels vuitanta, tan ridícula i oblidable com va ser el MÚSCUL. Alceu les vostres gerres i dieu-li adéu, amics! I brindem pel canvi de segle i aquesta nova dècada dels 10s (?)! Benvinguts a … la MERDA! Salut!!

No Comments

Post a Comment