web analytics
 

Dr. No

6

Mentre vèiem en Bond, James Bond, fent de les seves, algun dels maratonians espectadors deixava anar la perla de “No és que ell sigui bo, és que els altres són imbècils!”. I raó no li faltava: la perspicàcia d’aquest 007 emblemàtic només és equiparable a la manca de seny dels seus diversos adversaris. Així, no només no l’aconsegueixen matar (ni despentinar, de fet), sinó que li posen extremadament fàcil l’escapisme i l’eventual contraatac. Fins i tot pot permetre’s un polvet o dos, fent ús del seu irresistible atractiu (o el que sigui). Així sí.

En James Bond dels seixanta, encarnat per un Sean Connery d’entre trenta-i-pocs i quaranta (difícil de discernir), destil·la masclisme, prepotència i elegància a parts iguales. Res a veure amb l’actual James, ros, baixet, tímid i musculat, brutal com un goril·la i amb menys gràcia que un martell pneumàtic. Però, evidentment, els temps han canviat, i els James dels seixanta passarien per figaflors al segle XXI. Ara volem músculs i hòsties on abans s’estilava l’elegància i la sagacitat. L’història darrera de les tendències occidentals explicada a través dels successius James Bond. Tot un repte per intel·lectualoides ociosos!

D’altra banda (la de les noies, és clar), em quedo amb l’encisadora sensualitat de la (molt rossa) Ursula Andress, i ja li poden donar molt pel folre a l’exuberant Halle Berry. Hi ha belleses que són atemporals.

No Comments

Post a Comment