web analytics
 

Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb

9

L’avenç tecnològic ha permès l’espècie humana una certa llibertat respecte l’estricte control de la deriva i selecció natural. Ja som grans, que diríem, però no prou madurs. Encara sort si arribem a la majoria d’edat, com espècie. Així, com l’adolescent prepotent, inquiet i un xic estúpid, que prova drogues per curiositat i engalta borratxeres perquè ja és gran, aquest batibull de neurones que l’evolució ens ha posat darrere els ulls ens permet disposar de poders que en qualsevol moment se’ns poden girar en contra. La bomba atòmica en seria un exemple paradigmàtic. Un dels més temuts, de fet. La pistola a les mans d’un nen.

El problema no radica en la pistola, sinó en el nen. Què collons fot un nen amb una pistola? Un gran poder implica una gran responsabilitat, i és aquí on punxem, i és per això que hem de patir, perquè els nostres dirigents siguin prou sagaços i prudents en quant a l’ús d’aquest tipus de potència. Tots ells i, per tant, tots nosaltres, hem demostrat amb escreix que no, que ni sagaços ni prudents: febrils adolescents amb fums… i una pistola a les mans.

Dr. Strangelove és una comèdia negra de culte que representa amb exquisida perversió el tipus de situació tan absurda com plausible, tan delirant com previsible, que pot desencadenar el pitjor dels malsons de la humanitat i, de retruc, el planeta Terra. Tots els protocols i les salvaguardes, per complexes que siguin, poden fallar, en tant que nosaltres, els homes, podem fallar. Mentre hi hagi un gallet i un dit voluntariós a sobre, no podem deixar de preocupar-nos… O potser sí?

Per cert, pels amants de les emocions fortes, lligaria el visualitzat d’aquesta comèdia amb la cruenta escenificació de Threads. De la possibilitat a la conseqüència directa. De les risses a les llàgrimes.

No Comments

Post a Comment