web analytics
Title Image

Eat

4

S’entén per onicofàgia el lleig hàbit de menjar-se les ungles. Acompanyant de forma natural aquest insalubre costum (un que a no poques persones esdevé mania), trobem sovint la dermatofàgia, quan l’individu, no content amb la cutícula còrnia de l’ungla, passa a devorar la pròpia carn, començant per la pell que delimita les ungles de mans i peus, els anomenats padrastres o repelons. Aquestes pràctiques indiquen traces d’un trastorn obsessiu-compulsiu quan l’individu s’automutila d’una forma més o menys conscient i perseverant. Es a dir: quan no és que faci mandra agafar un tallaungles i un s’escarrassa de valent per deixar-se la punta dels dits feta un crist. Tots en coneixem algun d’aquests que practiquen la manicura a queixalades, oi? Jo tenia una amiga en la que un parell de polzes completament deformes contrastaven fortament amb la resta dels dits de cada mà, en perfecte estat de revista. Aquella amiga meva (psicòloga, per més senyes) abocava tot el seu neguit i la seva frustració diària sobre la punta de sengles dits gruixuts, devorant-los, lentament, sí, però amb una tenacitat i manca de seny absolutament esfereïdores.

La Novella McClure (Meggie Maddock) té no pocs problemes a la seva pansida vida. D’alguns n’és més conscient que no pas d’altres. Tots plegats l’empenyen contra les cordes, clamant per una reacció real i decidida que no sembla hagi de fer-se efectiva en aquest tros de toia que és la Novella. Que desprès de 3 anys a l’atur s’estigui quedant sense un ral vindria a ser una de les seves fonts de neguit més productiva. Que la vulguin cardar fora del seu estimat pis per impagament també suma no pocs punts d’aflicció. El deliri de ser actriu d’èxit a Hollywood, sense prostituir-se en el procés, se li escapa any rere any, a mesura que noves candidates, més joves, maques, competitives, disposades i disponibles, li treuen els papers als que podria aspirar. Però això no és tot. No: la Novella té altres problemes, aquests ja més inquietants, com els amics que acusen problemes mentals tan o més importants que els de la pròpia Novella, l’aparent manca de resposta al dolor, i aquesta resistència física així com desproporcionada. I la gana, és clar. La Novella té la nevera buida i gana. Molta gana.

L’altre dia parlava de noies amb problemes ben naturals amanits per la pantalla amb derives d’un tallant més aviat sobrenatural. Eat ens obliga a tornar sobre aquesta premissa, aquella amb la que jugaven Starry Eyes, Contracted o Ava’s Possessions, la de la noieta jove, maca i emancipada contra el terrible món cruel, lluitant per assolir objectius vitals i professionals, la felicitat i l’autorealització personal més satisfaent. Lluitant i guanyant, ara, lluitant i perdent, desprès. Equivocant-se (o no) en el que volen fer i fan per sobreviure i prosperar. A Starry Eyes, la Sarah (Alex Essoe), una altra actriu en hores baixes en ple semicercle hollywoodenc, optava per l’opció que la Novella rebutja visceralment. En tots dos casos el progrés és, però, ben bé el mateix, quan una revulsiva malaltia destrueix i devora la joventut i la vida de sengles protagonistes. El reeiximent final d’una de les dues noietes només serveix per puntualitzar una idea que, francament, podria donar peu a un debat aferrissat sobre l’ètica al mon de l’espectacle.

Eat parla de fracassar i perdre el nord, i ho fa amb una plasticitat que no deixa indiferent. L’enfocament de la terrible deriva de la Novella, així com el plantejament inicial d’un guió que prospera convençut, semblava una aposta guanyadora al principi, traient punts d’interès sobre propostes com Contracted o Starry Eyes, quan la pròpia lluita devora la lluitadora. Hi ha errors, evidentment, però és la Novella qui s’ensorra tota soleta i es castiga brutalment per, sent forta com és, no haver estat més llesta també, abans d’arribar al punt extrem on ara se situa. Una fotografia correcta, un tempo encertat, i un treball adequat per part de la Meggie Maddock puntualitzaven el meu interès creixent i una curiositat desperta per saber on arribaria el vòrtex fatal de la Novella. Malauradament, la conducció del guió i la seguretat en la direcció trontollen abruptament cap a la meitat de la cinta i les rodes d’aquest cotxe patinen desastrosament, mentre s’afegeixen subtrames innecessàries que acaben per saturar l’espectador, traient brillantor al descarnat procés d’autoengany sostingut i delirant auto-antropofàgia suïcida de la Novella. Si rumiava un transfons i un missatge, aquesta línea de pensament ha estat castrada sorollosa i abruptament, quan l’amiga de la Novella i la seva pistola comencen a guanyar protagonisme en l’entrega. Llàstima.

No Comments

Post a Comment