web analytics
 

El abrazo de la serpiente

5

Alguna vegada ha desitjat vostè que Apocalypse Now fos menys violenta i terrífica? Potser ha fantasiejat amb un Fitzcarraldo sense aquest desagradable personatget anomenat Klaus Kinski? Li sembla que la jungla està molt desordenada, plena de pols i bestioles repugnants? Si la seva resposta a aquestes qüestions és afirmativa, El abrazo de la serpiente està feta a la seva mida, i de ben segur que li ha d’encantar. Es tracta de fet d’una versió polida i innòcua d’aquestes històries sobre l’Amazones, amb una miqueta de denúncia i plenes de misticisme. Tot rodat en un lluminós i homogeni blanc i negre, gairebé, com la llum d’una oficina o d’un supermercat. A més a més, gairebé guanya l’Oscar™ a la millor pel·lícula de llengua no anglesa. Oi que tot plegat comença a sonar tan dolç i sexy com una samarreta amb un unicorn?

Prou! Siguem seriosos: El abrazo de la serpiente no és pas dolenta. De fet la qualificaria com a passable. Es veu amb interès, i tot i que no vagi enlloc i, de vegades, sigui més fotudament tova que la merda de gall d’indi. La història tracta bàsicament sobre una mena de Dr. Livingstone neo-hippie que, amb l’ajuda d’un indi bo, busca un xaman perdut a la selva. L’individu coneix el parador d’una planta miraculosa que dota qui la consumeix d’estranys poders sobre el temps i l’espai. Paral·lelament explica com un altre blanc va a la recerca del mateix xaman i la mateixa planta màgica per investigar-ne les eventuals propietats farmacèutiques. A priori, tot prou intrigant, i malgrat que no justifica ni de bon tros les enceses reaccions d’amor declarat que hem llegit per part de la crítica professional. Sí: està feta en blanc i negre, presumeix d’un ritme lent i hipnòtic, i les interpretacions són força creïbles. Així i tot, veig tan clara la seva condició de producte prefabricat i covard que m’estranya sobre manera que cap de les ressenyes que he llegit no l’hagi assenyalat en aquest sentit. D’acord que en el que portem d’aquesta deplorable dècada no hem trobat gaires obres cinematogràfiques realment memorables. Però, hem arribat ja a aquest punt on cal deïficar productes mediocres per acomplir l’objectiu? És que ens hem begut l’enteniment? És que ja no hi ha criteri? Deixeu-me respondre a això ràpidament: la veritat és que el 90% del que llegim avui dia és pura publicitat. Permeteu-me ser una mica més específic: aquell amic que us va dir que El abrazo de la serpiente és una obra mestra, doncs bé, passa que també ha estat infectat per la publicitat. No fa més que repetir, amb les seves cordes vocals, una opinió aliena per no anar en contra de l’opinió preestablerta. Articula, paraula per paraula, les frases promocionals de la pel·lícula sense ni tan sols saber-ho.

Tanmateix, també crec en aquell tòpic de “pels gustos, els colors”. Tot i això, també penso que el cinema és un art i que, com a tal, no hauria de ser complaent ni covard. No es tracta de cridar o de parlar per sota el nas, sinó de ser fidel a un mateix i no callar. Un lleó sense ullals em sembla aberrant. Per veure cervells domesticats ja existeix el IKEA™ o el MacDonalds™. Quan vaig a una sala de cinema, m’agrada que em sacsegin, em fascinin o m’entretinguin. No vaig per l’aire condicionat, ni per les crispetes, ni per la comoditat de les butaques. Això són extres. Vull clavar-li la dent a un bon tros de carn crua, el menys processada possible. No vaig perquè m’abraci una serp, ni perquè em donin gat per llebre! Tot plegat, un film passable, com a molt. I això mateix recomano: passar–ne olímpicament i fer cas omís de la publicitat fraudulenta.

Tags:
No Comments

Post a Comment