web analytics
 

El bar

5

Diuen diuen diuen que en Miquel els de la colla li diem “Txeque” perquè és tan bonifaci que bé podria firmar-te un txec en blanc. Una altra particularitat d’en “Txeque” és la de ser un defensor aferrissat del cinema nacional, entès per nació la espanyola, la teva, la meva, la de tots els espanyols, mal que li pesi al de Bàscara. I compte que en “Txeque” el feia més aviat poc nacional i encara menys cinèfil, la veritat. Però allà estava ell, ben empipat perquè li havia confessat que amb el cinema espanyol jo m’hi avinc més aviat poquet. “Tu mira’t Tarde para la ira, La isla mínima i El hombre de las mil caras i desprès ja si de cas en parlem”. Val, tiu… Tot seguit m’hi poso.

No m’hi he posat. Em fa una mandra de cal Déu mirar-me qualsevol d’aquestes, què voleu que us digui. Passa que potser hauria d’haver puntualitzat, doncs el que realment tinc entravessat és el cinema nacional de gènere, un tipus de cine que ell, en Miquel, segons com no pot mirar-se ni que l’amenacin amb amputar-li les parpelles. Sí nois, en “Txeque” és d’un aprensiu que espanta i no suporta la sang ni el dolor en carn pròpia o aliena, i encara que sigui impostat. Quan en parlàvem jo em referia a propostes dins el camp de la ciència ficció i l’horror, amb desficis descoratjadors com Las brujas de Zugarramurdi, [REC] 4: Apocalipsis, El Cuerpo, Fin, Los últimos días, La piel que habito, o…, o…

O no. Potser no estic sent just. Ni just ni raonable, diria. Tornaré a començar si em permeteu: no us passa a vosaltres que quan veieu enregistrat el vostre barri i els amics i familiars la cosa no llueix com quan surten llocs estranys i gent totalment desconeguda? No? No calla, calla, que això tampoc funciona… Diantre!

El bar comença amb els millors títols de crèdit que he vist darrerament, beneit sigui el microscopi electrònic de rastreig i tots els monstres microscòpics que ens rodegen. Desconeixedor del que estava per veure, els títols aquests em suggerien les bondats de la malaltia infecciosa i l’agent paràsit que permuta persones en depravats homicides antropòfags. Una de zombis conduïda per l’Álex de la Iglesia? Compro! I en aquestes que comença la pel·lícula i ens ubiquen a un barri madrileny tipus, molt proper al que habitava l’Aida a la sèrie que duia per títol el seu nom anys desprès de que la protagonista fes mutis per la balustrada. Aaaah! Quantes risses m’he fotut amb la sèrie aquesta i la idiosincràsia dels seus personatges arquetípics! I quants barris i veïns s’adhereixen voluntariosos a la caricatura d’aquest captenir-se tan nostre, tan espanyol! Aquesta picaresca tossuda, múrria i desmanegada del pobre, del poble ras, tanoca, orgullós i mig analfabet, i la convivència entre iguals. Les vicissituds del dia a dia al sol, sempre curts de recursos monetaris, maldant per arribar a final de mes con los niños a cuestas y la casa colgando. I el bar, és clar, com aquest lloc d’oci, negoci i reunió obligada entre veïns, regentat per un d’ells que, com és qui reparteix el beure, és l’autoritat feta llei.

L’Álex de la Iglesia rere la càmera i en Jorge Guerricaechevarría (El Niño, Las brujas de Zugarramurdi, Fin, El día de la bestia) donant un cop de mà amb el guió prosperen decidits en la malsana caricatura d’aquest bar de barri durant una introducció sotragada que reclou ràpid i bé un reguitzell de personatges dispars dins aquest lúgubre local. A qual més esbiaixat i histriònic, les estretors i disputes a dins només fan que accentuar el desconcert, la por i la discòrdia que origina el perill real però incert que els espera fora. Una mica com la superba The Mist, escrita i dirigida pel mestre Frank Darabont a partir d’una de les novel·les de l’Stephen King, l’Álex i en Jorge Guerricaechevarría prefereix jugar amb les excentricitats i cadències d’aquests personatges arquetípics sotmesos a una situació de pressió extrema. Tot plegat amb el reconeixement còmplice de l’espectador i la brusca caricatura en la que es basa aquesta comèdia farcida de thriller i arrebossada d’horror, molt en la línia de les obres precedents del cineasta bilbaí i director de culte, especialment El día de la bestia o La comunidad, allunyant-se prudentment de la vessant més hardcore del tàndem basc, amb propostes tan rocambolesques com Las brujas de Zugarramurdi o Balada triste de trompeta. Amb tot, menys fantàstic i més proper i recognoscible, El bar no arriba i es queda curt, molt curt.

Si la pel·lícula funciona a dures penes sense arribar al llindar d’odi i rancor que em va suscitar aquella de la barcassa i la rossa de la patada a la boca, és sobretot i gràcies al treball abnegat dels actors de repartiment. La resta és al meu parer prou deplorable, més considerant el currículum dels seus artífexs. La carència més important de El bar i un punt de distància dràstic amb el referent americà que esmentava abans és l’absoluta manca de versemblança d’un guió sense rumb ni idees. Les excentricitats que van protagonitzant els diferents personatges, un a un o en conjunt, assoleixen com a objectiu màxim esdevenir gags aïllats per suscitar un somriure condescendent en un espectador ja un xic cansat d’aquest humor estrident, fàcil i groller. És el crit, la discussió atrafegada i la baralla espontània. És la pobre Carmen Machi, és clar, a la que segueixen fent passar pel sedàs sorneguer de la seva poca gracilitat, com a mínim a nivell televisiu. I la noia de bon veure (Blanca Suárez) que acabarà per ensenyar cuixarro, que sinó això no ven. I el hipster (Mario Casas), com el personatge innovador que, malauradament, acabarà per assemblar-se una barbaritat a la resta, tallats tots més o menys pel mateix patró, enrasats de mala manera a mesura que avança la trama. I són les amenaces terroristes que tenen la població tensa i amb l’ai al cor, aixecant suspicàcies a tort i a dret (potser no tant); i és l’oli lubricant per fer passar millor músculs protuberants per forats esquifits. I són les bromes ràncies i fàcils i els culs-de-sac argumentals que a penes si serveixen per marejar la perdiu i allargassar metratge innecessàriament. Grandiloqüent i rebuscada, la mateixa història hagués donat per un fantàstic curt de gènere. Un cinc molt justet que dedico a unes actuacions que, in extremis, treuen rèdit d’uns personatges extremadament planers, i un parell de moments intrigants o tensionals per fer-me pair les crispetes allà on les risses no han arribat a quallar. Més sort i bon rumb la propera, Àlex.

No Comments

Post a Comment