web analytics
Title Image

Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story of Cannon Films

4

La proliferació de documentals de temàtica variada i tipus bust parlant, on es força una èpica, sovint inexistent, per mitjà de l’exageració o la deïficació de figures de dubtós o nul valor, s’ha convertit en tendència. Personatges desconeguts o oblidats de móns tan dispars com l’esport, el cinema o la política són rescatats per una indústria mancada d’idees noves i imaginació. Aquests productes fins i tot s’estrenen en sales cinematogràfiques, recolzats unànimement per la crítica i els festivals, al mateix preu que qualsevol altre film de cartellera. De fet, cal només fer quatre números per detectar la rendibilitat d’aquest fenomen recent: amb el pressupost mitjà d’un únic blockbuster es poden rodar tranquil·lament uns dos-cents documentals tipus bust parlant. Els “actors”, per exemple, no cobren diners. Més probablement, la major despesa que tenen els autors de documentals és el material d’arxiu o la música.

Ara li toca el torn a la Cannon Films, una productora comprada per dos empresaris jueus que es van llançar a produir films de baixíssim pressupost a Hollywood sense tenir-ne puta idea ni conèixer els gustos del públic ianqui. La seva estratègia consistia en saturar les seves produccions de nus, primer, i, més tard, de violència, trets i efectistes explosions. A més d’utilitzar una agressiva campanya promocional i el mètode dels pre-sales, estil Coca-Cola®, és a dir, que si vol estrenar aquest film amb l’actor de moda, s’ha de comprometre vostè a corrompre la seva cartellera amb aquestes 5 o 6 merdes indigeribles.

Us sona d’alguna cosa? És clar que sí, amics: parlem tot just del mètode que utilitzen actualment les grans distribuïdores de Hollywood en cinemes d’arreu del món. Són estudis dirigits per executius sense la menor idea de cinema, com en Menahen Golan i el seu cosí, que conquereixen el mercat internacional a base d’assalts a mà alçada, amb agressives polítiques comercials i un pobre, nul gust artístic.

La Cannon Films va obtenir certa notorietat i rellevància durant els 80’s per “ressuscitar” la carrera d’en Charles Bronson i crear noves estrelles de l’acció directe a VHS, com en Chuck Norris, en Michael Dudikoff o en Jean Claude Van Damme. Els lectors de la meva generació recordaran cintes com Death Wish 2, 3, 4 i 5, The Delta Force, American Ninja 1, 2, 3, 4 i 5, Missing in Action o Kickboxer agafant pols a les prestatgeries dels seus videoclubs preferits. Cal reconèixer que van aconseguir produir, en el seu afany per diversificar i demostrar la seriositat de l’estudi, alguns films destacables, com Runaway Train, 52 Pick-Up, l’adaptació de la gran novel·la que és Tough Guys Don’t Dance, The Texas Chainsaw Massacre 2, Lifeforce o Cyborg, si bé és veritat que, com en aquest últim exemple, les van mutilar per apropar-les al seu estil d’acció eixelebrada i redneck, despullant-les de l’originalitat inherent i l’essència.

Electric Bogaloo bombardeja les nostres retines amb un mash-up d’imatges eròtiques i violentes procedents de les cintes que van consolidar la (mala) reputació de la Cannon. Entremig, unes quantes anècdotes explicades per amiguets de la indústria, majoritàriament jueus, queixes dels actors, actrius, directors i personal divers, i petits clips surrealistes d’en Menahem i en Yoram donant mostres del seu suposat talent. Enalteixen cofois la seva habilitat per l’explotació humana, el seu esperit emprenedor suïcida (l’habilitat per vendre desfets, diria jo) i la (mala) influència i el llegat que han deixat al Hollywood actual.

Jo no compro. No m’empasso el rotllo de simpàtics explotadors. A més a més, aquesta carta ja l’havia jugada en Roger Corman molt abans, amb més coherència i humilitat, ja que les seves produccions eren un trampolí per lluminàries en potència. Els de la Cannon Films van ser, pura, simple i plenament, uns putos barruts, i per molt que en Mark Hartley, el director de l’espantós remake de Patrick, s’obstini en disfressar-los de cosins visionaris.

Un últim crit d’atenció als directors de documentals tipus bust parlant: recordeu que només funcionen si parteixen d’una visió personal o innovadora (Room 237), o si realitzen un anàlisi una mica profund (Birth of the Living Dead), amb la opinió d’autèntics experts en la matèria, i no només col·legues. I no, no senyors, no només n’hi ha prou amb la successió de tràilers i un parell de frases del beneit d’en Roger Ebert: potser és molt respectat als USA, però, a la resta del món, aquest paio no és ningú.

No Comments

Post a Comment