web analytics
 

Emelie

4

Fa un grapat de mesos vàrem escriure a tres mans un article sobre mares profundament esbiaixades i la seva temible deriva dins el cinema de gènere. Amb aquest concepte de maternitat (molt) difusa per escenari, i un tipus de mare, la mare estrall, com la força opressora que destrueix i devora, protagonista, causa i conseqüència de la seva tortuosa evolució, les 9 produccions ressenyades pivotaven sobre les terribles pulsacions que, segons l’imaginari cinemàtic, i dins el fantastique, poden créixer i conduir una mare en falta, una mare estrall.

L’Emelie és també una mare en falta i, per tant, una jove i temible mare estrall. L’Emelie té greus problemes mentals. La noieta s’ha trencat i les estelles de la seva ment esquinçada amenacen amb ferir qualsevol que interaccioni amb ella. A més, no es tracta d’una bogeria depressiva i passiva: l’Emelie, com a bona mare estrall que és, també depreda, buscant sempre un succedani que pal·liï la seva terrible i urgent necessitat. En la seva implacable cacera, l’Emelie identifica un objectiu plausible i, ajudada per un company al que suposem una manca de seny tan o més deplorable que la de la pròpia Emelie, prepara el tendenciós parany. Entre la falta de coherència de l’Emelie en el paper de cangur, i la perspicàcia dels tres nens sota el seva responsabilitat i comandament, la captura esdevé un xic més accidentada del que semblaria a priori.

Encara que es deixi veure, Emelie és un treball modest i gasiu en quant a foscor, sang i mala llet. Fa ben poquet em mirava Orphan i, més enllà de les eventuals diferències argumentals, la que ens ocupa queda però que molt curteta en comparació directa. A Emelie li falta la viscositat enganxifosa d’una sensació de perill mortal imminent; la insondable manca d’escrúpols d’una bogeria descarnada que, aquí, no és ni de bon tros tan punyent. La pel·lícula aconsegueix originar i mantenir una modesta sensació d’incomoditat genuïna, amb algun exabrupte d’una violència més aviat temprada, però s’enfonsa definitivament en la seva recta final, precipitada i recurrent. Emelie vindria a ser, de fet, la versió suavitzada d’un cinema dramàtic amb pretensions criminals, dissenyada per ser projectada qualsevol tarda de festiu a l’hora en que les mares del món s’aixequen de fer la migdiada. La pel·lícula posa l’accent en l’error que col·loca la descendència pròpia en mans d’un desconegut esbiaixat i perillós. Així, mentre els pares celebren al restaurant el seu desgastat matrimoni (entre línies, el missatge inherent: reconeixereu el que teniu quan ho perdreu), les tres criatures queden al servei i l’abast d’aquesta jove psicòpata. I quantes vegades els pares moderns s’han vist i es veuen obligats a deixar fills en mans de desconeguts? Evidentment, perquè tot quedi clarament explicat i cap ment somnolenta pugui perdre’s en la deriva d’un guió sense grans sorpreses, la pròpia Emelie s’encarrega d’explicar-nos perquè està tan tarada. Gràcies, Emelie.

La Sarah Bolger s’encarrega de donar cos i forma a aquesta jove mare estrall amb decisió i solvència, però el guió no està per la labor, i el film acusa importants problemes que li resten credibilitat. El paper de cangur, per exemple, no està en cap cas justificat, i un es passa mig metratge pensant si hi ha algun motiu addicional per seguir amb la cantarella, minuts desprès de deixar clares les intencions del personatge central. També està aquest final abrupte i convencional que desllueix el resultat final, tirant per terra les tenses línies que els personatges principals, l’Emelie i els tres nens, havien estat apuntalant amb tanta resolució. Aplaudirem, si voleu, una producció en la que petits actors resulten en personatges perfectament creïbles, com la que esmentava abans, o una altra en la línia, com podria ser The Aggression Scale, i encara que tot faci aigües, al final, sense que ells hi tinguin gaire res a veure. Si, com deia en Hitchcock, és molt o poc difícil treballar amb ells, d’això, res no en sabem, però ens podem fer una idea aproximada.

Tags:
No Comments

Post a Comment