web analytics
 

Évolution

7

La Lucile Hadzihalilovic, directora de Innocence i col·laboradora d’en Gaspar Noé en el guió de Enter the Void, posseeix com aquest darrer un univers personal que desenvolupa en fantasies lànguides i contemplatives. Sense desentendre’s completament d’una narrativa comprensible el seu cinema voreja l’experimental. Évolution esbossa una història minimalista sense evidenciar-la del tot, gairebé prescindint del diàleg i on els personatges tenen una importància més aviat secundària. La Lucile prioritza l’atmosfera i el suggeriment construint un entorn tancat on bolca totes les seves obsessions. Tot i que al capdavall la seva nova pel·lícula sigui una interpretació artística i fortament autoral, també se la pot etiquetar com una producció clarament atípica del cinema fantàstic de sèrie B.

El tractament que li dóna la directora francesa a aquest conte meitat coming of age meitat terror de temàtica marina referma les seves arrels fermament endinsades en la prosa suggeridora i misteriosa dels pares de la ficció estranya. És el que actualment es coneix com quiet horror, o terror suau, que té en els contes de fades i la Susan Hill, la Charlotte Perkins Gilman, la Jane Austen, l’Henry James o en Charles L. Grant (qui va encunyar el terme) algun dels precedents, en l’imaginari gòtic clàssic i fins i tot en el mythos lovecraftià un catàleg de malsons inesgotable. Comptades vegades s’adapta per la gran pantalla aquest tipus de relats, doncs, la comercialitat i literalitat dels Stephen King del gènere, a punt per ser adaptats al guió d’una pel·lícula sense gaire esforç addicional, han imposat el seu monopoli com a opció majoritària en el consum de terror de masses. Per això Évolution crida tant l’atenció, i destaca com una rara pedra preciosa en un panorama comercial avorridament homogeni. Aparca el diàleg i l’acció com a motors de la narració, i opta per la descripció i l’evocació a través de la imatge.

Aquest enfocament subtil i preeminentment visual del macabre comporta també una visió més artística i lliure, possibilitant l’exploració tant de conceptes més abstractes com de sensacions concretes: la maternitat, lo voluptuós de la natura, l’estranyesa de créixer… Évolution explora una singular comunitat matriarcal reclosa a una illa i amb unes normes i costums en aparença comuns però que, alhora que el nen protagonista explora i descobreix el seu entorn, poden semblar cada vegada més insòlites i aterridores. La directora beu d’obres com la italiana Dark Waters, l’espanyola ¿Quién Puede Matar a un Niño?, o l’anglesa Village of the Damned. De la primera s’adapta aquesta sensació gairebé tàctil de salnitre i sorra, l’ambient mariner i aquest nou ordre natural, procedent dels avencs abissals i imposat per arcanes entitats de desitjos incognoscibles. Del film d’en Narcís Ibáñez Serrador pren l’aspecte d’aquesta illa pesquera, l’ambient mediterrani i l’atmosfera sinistra. Inverteix l’argument de la segona i la tercera (o terceres, amb la seqüela d’en Carpenter) per parlar de la maternitat, de la civilització o fins i tot del mite de les sirenes. Aquí no hi ha cap judici moral ni gens erotisme, només sensacions i indicis d’una realitat terrible, fosca i antiga. La Lucile documenta amb bellesa, gairebé sense efectes visuals, aquestes diferents formes de vida. La fotografia i la direcció recorden els desafectats dibuixos i pintures de l’Aleksandra Waliszewska, artista polonesa fascinada (i fascinant) per la infància, l’anti-sexualitat i l’horror. La Lucile pinta per mitjà de la cinematografia, modelant les ombres i jugant amb el color i les textures. Évolution s’assaboreix, s’olora i gairebé es toca: el fastigós menjar, la sal a la pell, la humitat dels espais tancats, o l’agre del peix i les algues podrides al vorell de la platja. Encara que sigui una pel·lícula que demani una miqueta d’esforç per part de l’espectador, com a mínim, per contactar amb el seu univers i deixar-se hipnotitzar, després del seu visionat s’enquista a la memòria tant o més que altres singulars incursions recents al terreny de l’horror, la fantasia fosca i la ciència ficció, com serien Carré BlancAurora a.k.a. Vanishing Waves, o Under the Skin. Un cinema que malgrat contenir substància es viu també com una voluptuosa experiència sensorial i ens deixa submergir-nos i escodrinyar breument els negres abismes més enllà de l’enteniment humà. Una de molt interessant i prou recomanable, sobretot, per fans sense cap mena de prejudicis i els més audaços mariners disposats a endinsar-se a les procel·loses aigües del fantàstic menys convencional.

No Comments

Post a Comment