web analytics
 

Ex Machina

7

Recordo vagament el meu primer contacte amb una intel·ligència artificial, en direm, eloqüent. Era el programa d’ordinador que un amic meu, prou versat en la llavors incipient informàtica casolana, em va mostrar. Això va ser durant la meva més tendra infància i, rere aquella pantalla verdosa, on unes corbes de so pampalluguejaven alegrement, la minsa memòria d’aquell arcaic aparell (vist en retrospectiva) aprenia amb velocitat i divagava amb solvència. La cosa va anat més o menys així:

Jo – Hola, Ordenador
PC – Hola, Paco. Encantado de conocerte. Me han hablado mucho de ti
Jo – Todo mentira
PC – Son cosas buenas
Jo – ¿No jodas?
PC – No deberías decir palabrotas

Era veritat: durant les successives “converses” amb el seu creador, el programa havia emmagatzemat informació abundant i variada. El més fascinant era, però, veure com el software utilitzava aquella informació per mantenir viva la conversa i retroalimentar-la. He tingut amics fort menys eloqüents que aquell sistema binari.

Els seguidors devots a la sèrie britànica Black Mirror no poden deixar passar la pel·lícula que ens ocupa, també britànica. Com a la sèrie, s’incideix en qüestions que, poc a poc, va suscitant l’era digital que cavalquem impertèrrits. La sèrie és, però, dins la seva ficció, força menys agosarada i més propera, potser, que no pas aquest film. Bé, no, menteixo: Be Right Back, el capítol amb el que comparteix protagonista (en Domhnall Gleeson, màquina allà, humà aquí; pèl-roig sense gaire esma a totes dues bandes), tindria nombroses similituds, a partir de la seva (més aviat desafortunada) segona meitat (la primera és, per cert, altament recomanable).

Parlem de robots amb consciència d’ésser. Parlem de sistemes informàtics complexes que utilitzen vastíssimes bases de dades per aprendre, imitar i interactuar. Parlem de canals d’informació que, ben entesos i millor conduits, poden insuflar coneixement i una forma de consciència aproximada, basada en el miratge d’una realitat virtual ja rica en connotacions.

L’intel·ligent guió de l’Alex Garland (28 Days After, Sunshine), que aquí s’estrena com a director, planteja un escenari francament absorbent, amb aquesta premissa identificable, un pope de la tecnologia digital (un inspirat Oscar Isaac), intel·ligent, superb i tirànic, i els robots que ha creat pel seu delit personal, tots de “sexe femení”, i tots extremadament ben dotats, en més d’un sentit.

Sense gota d’acció, una cadència pausada i diàlegs que motiven engrescadors temes de conversa, el drama avança implacable, i transmuta, a poc a poc, en un thriller tens, de sospites, conspiracions i traïcions encobertes a tres bandes. Amb aquesta fotografia acurada i escenari minimalista, claustrofòbic i sufocant en essència, els tres personatges principals es veuen jugant a un joc perillós, a mesura que es van descobrint les cartes que juga cadascú.

No Comments

Post a Comment