web analytics
 

Excess Flesh

1

El subgènere body horror s’ha tornat el nou refugi del cinema de terror amb pretensions. És comprensible, després de l’esgotament progressiu del found footage i les plagues de zombies. En qualsevol cas, la saturació de productes mediocres dins aquest subgènere comença a ser ja tan extrema que la seva sola menció com a etiqueta ja resulta tan alarmant com un símbol de radiació tacat de verd fluorescent.

Excess Flesh ens parla del món de la moda, de la bulímia, i de la perillosa obsessió amb el pes corporal a l’hora d’encaixar socialment en certs ambients selectes. Realment, tot això importa una merda als seus creadors, que només ho fan servir de pretext barat per rodar durant hora i mitja sense necessitat de tenir cap argument ferm. Aquesta cabòria pel benestar psíquic i la salut alimentària no és pas l’únic truc que es treuen del barret per engreixar el metratge de la seva pel·lícula. No pas: estem davant d’un film avant-garde, per si no ho sabies. Tots aquests plans buits amb supermodels dient bestieses en festes estúpides. Aquests primers plans de les dues noies protagonistes afartant-se de snacks. Totes aquestes xerrades neuròtiques, sense sota ni volta, o la banda sonora estil noise… Mira, si rodessis un curt amb aquest material tan escàs, no em semblaria pas malament, doncs ja s’ha fet nombroses vegades. Però ho entenc: tothom vol signar la seva cagadeta; els seus deu minuts de glòria o el que sigui. Ara, produir un llargmetratge amb aquesta merda de guió ínfim… Això nano, no té cap mena de sentit.

Per què, on és l’horror aquí? L’autèntic malson consisteix en suportar fins al final sense deixar el seient. Body horror? Sí, home! Millor diguem-ne bunyol horror, i en lloc de Excess Flesh canviem el títol a Excés de Fotogrames. Així classificaríem d’una forma més escaient aquesta bonyiga. Pot ser que jo no entengui d’art contemporani ni de malsons corporals, però reconec una estafa quan la veig. Aquesta vegada he mossegat la pastanaga i m’he deixat entabanar com a les paradetes de la fira. Però prou. He dit PROU! A partir d’ara només consumiré autèntic body horror de tradició canadenca, és a dir: el Cronenberg de la dècada dels 80s. A partir d’ara, no més debuts cinematogràfics que facin pudor a modificacions carnals o a malaltia mental. Ho juro sobre les mandonguilles casolanes de la meva mare! Visca la vella carn!

Tags:
No Comments

Post a Comment