web analytics
 

Exodus: Gods and Kings

5

Exodus, o les divertides entremaliadures de Nen Déu.

Un bon dia, Nen Déu decideix que ja n’hi ha prou de que els egipcis esclavitzin així el poble que el venera. Total, només han estat quatre segles de cruenta subjugació. Això, per Nen Déu, és el temps de fer-se un riu (literalment, és clar). Però, va, que ara ja sí que s’hi posa.

Ei, i què voleu que us digui? Que, tot i nen, sóc Déu. Únic i omnipresent i totes aquestes merdes. Estic prou enfeinat, jo, fent, d’això, el que fan els déus i… errr… els nens. Voleu monoteisme, no? Doncs, apa, a posar-s’hi fulles!

Al mont Horeb, Nen Déu va fer coneixença del que havia de guiar el seu poble cap a la salvació. S’ho podia fer tot solet, és clar, però, llavors, quina la gràcia, eh? Què s’escriuria a les bíblies? Què predicarien, histriònics, els frares? No, home, no. Si ho hem de fer, fem-ho amb gràcia.

Vaig veure el paio aquest, en Moshé, o com es digués, que pujava capcot, avorrit de les vicissituds de la vida de pastor, la rutina i les cabres. Em vaig dir, “va, que li alegrarem el dia al tonto aquest!”. I me’l vaig endur de festa. Abans, però, li vaig cardar una bona pallissa, no fos cas que preferís quedar-se a casa amb la dona, el molt calçasses.

Com a qualsevol nen, a Nen Déu li agrada jugar. Encendre fogueres. Fer anar de cul els grans. Encetar algunes guerres. Propiciar petits hecatombes. Llevar la vida d’uns quants milers. Lo típic.

I us sorprèn? Si esteu fets a la meva imatge i semblança! Vosaltres fiqueu petards a llocs on no s’haurien de col·locar artefactes explosius, jo estenc unes febres hemorràgiques per aquí, unes pandèmies maques per allà. En proporció, vindria a ser el mateix.

Com que en Moshé no s’espavila amb la rebel·lió jueva, Nen Déu decideix passar a l’acció. Per persuadir els egipcis de que deixin de tocar els pebrots al seu poble, envia sobre la regió Les Deu Plagues de l’Egipte®, una rere l’altra non-stop, a qual més engrescadora.

I li vaig dir “Ara, tu aquí calladet, a mirar i aprendre”. Bon nano, en Moshé. Una mica aturadet, el pobre. El vaig fer viure segle i mig, amunt i avall. Al final li vaig agafar estima al tontet aquell.

La gesta més memorable va ser la separació de les aigües del Mar Roig perquè passes el poble jueu, fora l’abast dels egipcis. La llegenda diu que els hebreus van fer la travessa a peu sec, i que, quan tot el poble va haver passat, en Moshé va estendre els braços sobre el mar i les aigües van tornar al seu lloc, ofegant l’exèrcit egipci.

En Moshé? Hahaha! Amb els braços? Hahaha, que em pixo! No, home, no! Què havia de fer el tonto aquell, si quasi me’l deixo dins el bassal, pobra bèstia. El molt capsigrany s’havia escalfat els morros amb tanta carrera i lideratge. I que es volia fer el faraó tant sí com no! I jo que el deixo fer, a veure com se les empesca. I va el molt tanoca i es queda allà, palplantat, mentre l’onada se li tira a sobre. Hahaha! Apa, que no. Quin fart de riure. Quin un aquest en Moshé, de veritat.

Més endavant, Nen Déu cridà en Moshé al capdamunt de la muntanya sagrada i li lliurà La Llei Divina®, resumida en deu manaments de fàcil lectura i millor comprensió, que en Moshé hagué d’escriure en pedra durant quaranta dies i totes les seves nits. I passaren més coses, i visqueren més divertides aventures plegats, el Nen Déu i en Moshé, però, és clar, desprès de 150 minuts de soporífera pel·lícula en Ridley Scott (Alien, Blade Runner, Gladiator, Hannibal, Black Hawk Down, Matchstick Men, Kingdom of Heaven, American Gangster, Robin Hood, Prometheus) ja havia d’estar fins als collons de la cantarella. I és que se’ns està fent gran aquest home. I de quina manera, oi?

No Comments

Post a Comment