web analytics
Title Image

Fast & Furious 7

1

Si us sóc sincer, no sé ni com vaig acabar veient la darrera d’una sèrie de set (7) pel·lícules sense haver vist cap de les anteriors ni tenir absolutament cap interès en la franquícia. Suposo que la ingesta massiva de cervesa va ajudar. Dedueixo algun tipus de fallada cerebral momentània. Potser va ser l’aclaparadora sensació de buit existencial que sento cada setmana en enfrontar-me a la gens interessant cartellera cinematogràfica la que va posar la meva voluntat en mode aleatori. Ni idea, la veritat. El cas és que així va ser.

Primer de tot deixaré ben clara la meva opinió sobre Fast & Furious 7: Ni la desastrosa direcció d’en James Wan; ni el patètic i artificial homenatge a l’actor cadàver (en Paul Walker, irònicament, mort en un aparatós accident de cotxe a la vida real, convertint-se així en la carronyera maniobra comercial que fa de ganxo al film); ni les suposadament impressionants escenes d’acció o el vertiginós muntatge (tan fugaç que retalla la meitat dels plànols amb la deficiència narrativa que això comporta); ni les desenes de deus ex-machina de dubtosa comicitat que infesten el metratge; ni els cotxes, els plans de músculs de calorros o els culs i les mamelles de chonis, salven aquesta “obra” de ser una gran merda punxada en un pal. De fet, és tècnicament defectuosa, i està patèticament interpretada, absurdament ideada i fatalment rodada. Una autèntica joia, vaja. Un gran munt d’escombraries cinematogràfiques de milionari pressupost i passat de moda, masclista com pocs, que mai hauria d’haver arribat a realitzar-se.

Pels fans d’en Vin Diesel i en “The Rock” que encara no m’hagin entès: NO, no m’ha agradat.

Però, curiosament, allà, patint a la meva butaca, em va colpejar una terrorífica revelació, com el llamp que parteix per la meitat un arbre al mig del bosc: (gran) part del públic estava gaudint l’experiència!! I no només això, alguns fins i tot responien correctament a l’absurd timing dramàtic del film! Aquest tipus de persones existien, i, el que és més esgarrifós, són multitud! Els trobes al supermercat, comprant productes anunciats per TV. Sí: són ells els que es creuen a ulls clucs els anuncis de detergents i no miren les etiquetes abans de comprar. Són els que presumeixen de no haver llegit un llibre d’instruccions en sa vida, que mai els ha fet falta. Són aquests els que devoren la premsa esportiva o compren les revistes de motor i/o coneixen fins l’última de les xafarderies dels famosos. Són els que creuen que Roma és un país, que en Che Guevara era un músic country, o que en Jesús de Natzaret és un personatge històric. Són els que van a votar sense llegir-se el programa dels diferents partits polítics; els que creuen que el reciclar destrueix llocs de treball (de furgadors d’escombraries, és clar). Estan per tot arreu! Però no són blaus ni els pots veure amb ulleres especials, com a They Live (John Carpenter): són de carn i ossos i estan allà asseguts, entre nosaltres, veient Fast & Furious 7. No riuen a riallades de l’estupidesa dels diàlegs, no: gaudeixen amb cada “bingo!” o “strike!”, vibren amb cada una de les escenes d’acció i sospiren amb les més nyonyes i romàntiques. Quina por! Parafrasejant a en David Bowie, tinc por dels meus semblants. Tinc MOLTA por.

1 Comment

Post a Comment