web analytics
Title Image

Fear Clinic

3

L’amic cordovès (gràcies Juan!) m’ha deixat per aquest Nadal una impressionant recopilació de llibres de terror i ciència ficció. Entre ells, gaudeixo ara amb delit i fruïció de les nombroses antologies de gènere incloses. Així, mentre espero els convidats de l’àpat tradicional de rigor (avui què toca? Ah, sí, Sant Esteve…) o que la xicota finalitzi davant el mirall el seu ritual pagà en honor a la (seva) bellesa, tinc temps d’endinsar-me, bussejar i sortir airós d’un d’aquests malsons de no més de trenta mil paraules manuscrites. N’hi ha de molt bons, com els que a principis dels vuitantes compilava amb un entusiasme palès, dins la sèrie Horror de la col·lecció Gran Super Terror, l’editorial espanyola Martínez Roca.

A l’edició esmentada, aquests contes són majoritàriament textos d’una sintaxis tirant a desmanegada i una imatgeria més aviat fluixeta. Les escasses virtuts narratives d’aquests encenalls de literatura de gènere a penes compensen el gran nombre d’errades que acumulen. Així i tot, amb en Clive Barker i un jove i turmentat Stephen King com abanderats i principals benefactors de l’iniciativa, les debilitats estilístiques d’aquests encisadors relats es veuen sovint àmpliament compensades per la tàcita convicció dels escriptors que les signaven de puny i lletra. És un fet conegut que els relats de terror narrats amb passió posseeixen un poder singular, igual o superior al de qualsevol altra classe de literatura, amb un efecte sovint més profund i indeleble que el d’altres gèneres literaris, independentment de la qualitat de la seva prosa. Es fa palès que hi ha alguna cosa a la por, diferent de tantes altres passions humanes, que oprimeix i deslliura, i fa fascinant el que abans era anodí, i anodí el que preníem per fascinant, capgirant de soca-rel la realitat més tangible, obrint portes a dimensions menys conegudes i irresistiblement captivadores.

Avui dia, tenir al senyor Robert Englund a la teva pel·lícula de terror és sumar no pocs punts d’avantatge sobre la competència més directa (e.g. Harbinger Down). A Fear Clinic, un Englund vell i esplèndid ens recorda aquell terror primigeni, fascinant i captivador, que tants bons moments ens ha fet passar davant la pantalla del cine o sobre les pàgines d’algun llibre. En una metàfora del tot fallida però, tot i així, entranyable, Fear Clinic acudeix a la por visceral i descontrolada per plantejar una amanerada història de ciència ficció i terror que ben bé podria haver sortit de la ment perversament quotidiana d’en Clive Barker. La mateixa resol en materialitzar l’horror en monstre a través de la pròpia por, una emoció que, per la seva qualitat natural, és capaç d’obrir portes a dimensions en les que esperen dimonis ancestrals. Com no podia ser altrament, no és altre que el propi Englund (Dr. Andover a la pel·lícula) el compungit científic responsable de canalitzar les fòbies dels seus pacients per obrir involuntàriament el canal que annexiona realitat i ficció, permetent l’entrada al protuberant monstre de malson que amaneix la recta final de la pel·lícula.

La idea d’aquest film ve d’uns anys enrere (2007), quan el director, Robert Hall, va realitzar una minisèrie de 6 episodis amb el mateix títol i temàtica semblant. La pel·lícula conté molts detalls confusos i un fil argumental que esdevé erràtic i enrevessat, probablement, per trobar-se escindida del seu context original. La trama es perd completament durant el decurs de la pel·lícula, així com les motivacions personals dels diferents personatges, prou càustiques i incertes ja des del principi de la mateixa. Ni tan sols el treball artesanal de maquillatge ni les pròtesis que llueixen al final compensen aquests gairebé 45 minuts de palla innecessària i insubstancial, allargassant el que més probablement estava concebut com un episodi més de la sèrie original. Una gran llàstima i pena i un avorriment monumental del que bé faríeu en estar-vos-hi. No cal.

No Comments

Post a Comment