web analytics
 

Fear, Inc.

3

D’ençà que els camarades del Korova van deixar el Gironès tinc importants problemes per trobar qui vulgui venir al cine a veure pel·lícules de terror. A la gent no li agrada passar por, què hi farem! Entomo sovint la iniciativa i proposo, com qui no vol la cosa, un pla per anar al cinema el dia de l’espectador. En un moment donat l’entusiasme inicial s’esborra amb una celeritat descoratjadora: “I quina vols veure?”, “Ah, doncs, havia pensat en Ouija: Origin of Evil, que és d’un director prou competent i tal i qual”, “Què dius, tiu! Jo miro aquesta i em cago!!”. Bé, val… Ja és d’això del que es tracta, no? L’altre dia em comentava un que no entenia cóm podia jo gaudir aquestes pel·lícules monstruoses, plenes d’horrors esglaiadors. Ho deia precisament aquest, que enfila les vessants més verticals de les muntanyes pirenaiques a mà nua i sense corda i abaixa tarteres en bicicleta a tota castanya. És tracta d’experimentar emocions fortes, és clar, a ser possible, amb una bona història al darrera. Crec que el terror cinematogràfic va viure la seva època daurada a finals dels setanta i principis dels vuitanta i que, ja des de llavors, és limita a sobreviure còmodament establert en un plafó de perfil baix que abastim incondicionals com jo, poquets però entusiastes i extremadament fidels. El visitant ocasional es decanta més cap a la comèdia, el romanç o l’acció adrenolítica més eixelebrada. És només una sensació, no em feu gaire cas, però jo diria que aquesta societat occidental nostra se’ns està estovant una miqueta massa. No suportem la sang, ni tan sols la fictícia. Ens desbarata la violència. Ens fan por els esperits. Creiem en els monstres i la homeopatia. Estem acabats.

Avui parlarem de Fear, Inc., un producte de molt baix pressupost que s’adhereix voluntariós al recurs de la metatextualitat per trenar la seva historieta, una que pretén ser al mateix temps divertida i inquietant. Ja us dic ara que no aconsegueix ni l’un ni l’altre. Me l’han venut com un combinat de Scream i The Cabin in the Woods. Vàlida com a excusa introductòria, el panorama i l’evolució de Fear, Inc. s’aproxima també a la premissa de Scream: The TV Series amb un toc important de The Game, el thriller d’en David Fincher que protagonitzava en Michael Douglas a finals dels norantes: un tros de slacker ric i avorrit, pallasso alcohòlic, drogoaddicte i negligent, contracta els serveis d’una empresa que promet als seus clients vivències realment esglaiadores. Escèptic al principi, és a mesura que avança el seu petit periple que a l’individu en qüestió se li esborra de la cara aquest somriure sorneguer ple de petites blanques dents.

Hi ha dos problemes importants amb Fear, Inc. Primer passa que la pel·lícula toca masses pals abans de decidir el tallant que més li escau per fer la seva romesco. Parteix de la comèdia gamberra i desenfadada per acabar en l’horror slasher més cruent. Al capdavall, la direcció del seu discurs varia masses vegades com perquè la fórmula sigui mínimament efectiva. A la segona volta d’un va-i-ve argumental massa evident i, sovint, impostat, l’espectador sotja la verinosa sensació de que, fotograma a fotograma, li estan prenent la camissa i part dels pantalons. No em va passar amb Scare Campaign, però m’està passant amb aquesta. I greu. Trenem i tensem un thriller que passa per l’horror de la sang i el fetge i que ara es desfà en forma de comèdia i broma de mal gust. I tornem a començar a debades. Ja no fa gràcia, nano. Ja no fa puta gràcia.

Desprès estan aquests caràcters tan absolutament planers i insubstancials. Ni tan sols són els personatges prototípics de pel·lícula de terror que The Cabin in the Woods postil·lava amb tant d’encert. Aquests estan massa crescudets (físicament com a mínim), i tot i així es comporten com autèntics adolescents. Pitjor que els adolescents, de fet. Revelen una espècie urbana que desconec? Tenen algun tipus de minusvalidesa de la que no ens han informat? Entre lo sobreactuat dels dos nois i lo fictici de la performance de les dues actores, la pel·lícula queda eliminada a poc de començar la seva curta i zigzaguejant carrera. Envàs on vas? Tu a la bassa directe. Orgànic, i tot i que al final tampoc és que hi hagi hagut tanta salsa vermella… Red wedding? Els collons! Ni en els vostres més imaginatius i enaltits pronòstics fílmics aproximaríeu la sorpresa de la sang i la mort violenta i sobtada d’aquella seqüència ja mítica del cinema modern. Passerells, que sou uns passerells!

No Comments

Post a Comment