web analytics
February (The Blackcoat’s Daughter)
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
33090
post-template-default,single,single-post,postid-33090,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

February (The Blackcoat’s Daughter)

6

A menys que hagis passat els últims anys tancat a un búnquer, o perdut a una illa deserta, sabràs que Hollywood ja no produeix terror seriós per a adults. Excepte l’ocasional franquícia/pastitx, o la sobreexplotació del subgènere de moda, els taurons de la meca del cinema ja no consideren rendible finançar cinema d’horror. Així, l’aficionat s’ha vist obligat a recórrer a dos mercats alternatius i més aviat minoristes, a la recerca de la seva dosi de malsons.

El primer és ben bé una la loteria: quants més números compres, més augmenten les possibilitats de que et toqui un bon pessic. Mentrestant, a picar pedra. Em refereixo al cinema de baix pressupost, el directe a vídeo a la carta o com vulgueu anomenar-ho. Si tens sort i el consumeixes en grans quantitats, potser trobes un parell o tres destacables, obres fetes amb xavalla.

El segon mercat d’interès per l’abnegat fan sorgeix, irònicament, de l’espurnejant circuit indie, propulsat per en Robert Redford i el festival de Sundance: un refugi pels gafapasta, joves artistes amb pretensions i altres castes eminentment alternatives. Obres tan perverses i retorçades com It Follows o The Witch tenen el seu origen en aquest interessant bé que homogeni – malgrat pretendre justament l’oposat – brou de cultiu. February també procedeix d’aquest hort d’ensurts i, sense cap mena de dubte, es pren prou seriosament a si mateixa.

Aquesta pel·lícula de ritme pausat i ominós destaca també per constituir el debut del fill de l’Anthony Perkins (el notori Norman de Psycho), l’Osgood Perkins. I el seu pare pot estar ben orgullós de la feina del seu fill. The Blackcoat ‘s Daughter pertorba i desorienta gairebé tant com els millors treballs d’en Perkins sènior. L’Osgood fabrica un collage narratiu d’alta tensió psicològica que suggereix, més que desvetlla, i prefereix les endevinalles sinistres a les avorrides certeses de manual. Visualment es recolza en denses ombres, contrallums i formes indefinides, deixant els plànols respirar. Tot i això, l’autèntic protagonista de February seria el so, eina clau per subratllar-hi l’esbossat de la història i deixar l’espectador que vagi ajuntant les peces. Ull a la dada, en cap ocasió el film cedeix a la temptació de l’esclatada de decibels per encongir l’escrot de l’espectador. Mr. Perkins Jr. juga les seves cartes sense cridar l’atenció sobre si mateix, confiant que posar la pell de gallina durant més d’una hora al públic i superant el barroer arsenal d’ensurts barats habitual.

February és un producte del mercat indie, bé que, si calgués comparar, triaria potser It Follows com el parent més proper, per la seva tècnica de rejoveniment i rentat de cara de l’horror post-modern. Aposta per una aproximació conceptual (la pèrdua i les seves variants) per mantenir l’espectador nedant en ambigüitat i sense cap resposta gairebé fins al final. Encara que, com It Follows, en subsegüents visionats la pel·lícula esdevé cada vegada més òbvia i unidimensional. Direm que, si The Witch multiplica amb cada revisió, The Blackcoat ‘s Daughter resta: l’Osgood se sosté massa en la revelació final, una miqueta tramposa i injusta amb l’espectador. Cosa que no ens impedirà pas passar una bona estona (i prou esgarrifosa a més a més) ordenant la història d’aquestes tres danyades joves. Tot plegat, terror seriós en la seva vessant indie, destacable, i tot i que no tant com per persistir en la nostra memòria més enllà d’uns mesos. O dit d’una altra manera, un treball prou interessant com per seguir els passos del noi Perkins i els seus futurs projectes audiovisuals, bé que jo no em tatuaria el seu nom al meu pit. No encara.

No Comments

Post a Comment