web analytics
 

Fehér Isten (White God)

3

L’Hitchcock estava convençut de que tenir o bé un nen, o bé un animal, com a protagonista d’una pel·lícula era una mala idea. En Kornél Mundruczó, no content amb contravenir una de les regles del mestre del suspens, s’atreveix amb aquestes dues: una nena trompetista i un gos comparteixen protagonisme en Fehér Isten, una, a priori (segons la crítica), més sensible i intel·ligent, enigmàtica i ferotge crítica a… alguna cosa. I què és això que es critica tan enigmàtica i ferotgement? El maltractament animal? El maltractament infantil? Els nens amb trompeta?

El títol ja ens proporciona un parell de pistes. En primer lloc està l’encarnació de l’ésser humà en tota la seva omnipotència i crueltat com la personalització del déu terrenal, aquest “déu blanc” que fa i desfà al seu gust, decidint sobre la vida i mort de les criatures més febles que ell. La segona pista apareix si reescrivim el títol anglosaxó del film, White God, com l’anagrama de White Dog, per obtenir així un homenatge obvi a la gran pel·lícula sobre el racisme d’en Samuel Fuller. Precisament, l’obvietat i previsibilitat envaeixen el metratge d’aquesta grandiloqüent pel·lícula hongaresa als 20 minuts del seu inici, poc després d’una correcta seqüència inicial.

No és que no estigui en contra del maltractament animal. Ni a favor de l’extinció de la raça humana, sigui dit de pas. Podríem discutir-ho, si voleu. Però puc olorar una estafa, gran i pudenta com un mamut mullat, a llarga distància. El prim filet d’ocurrències que en Kornél fa passar per guió potser li hagués aguantat un curtmetratge simpàtic, però no dona per rodar un film de dues hores.

La interpretació és prou correcta, sobretot la del protagonista caní. L’obra és tècnicament solvent, encara que no hagi de guanyar cap Oscar. I, sobre la narració paral·lela, el director, clarament, no sap ni el que és, ni per què collons serveix. Una pel·lícula desequilibrada i buida de contingut. Just un dels subproductes cinèfils que cada any defeca aquesta nefasta maquinària de les aparences que és el Festival de Cannes.

En resum, us recomanaria que evitéssiu White God i veiéssiu el film d’en Sam Fuller, molt més intel·ligent, terrorífic i feroç que aquest remake-adaptació moralista i pueril. Encara que, què sabré jo, pobre crític de saló, de l’humà i del caní?

1 Comment

Post a Comment