web analytics
 

Fender Bender

5

La teva vida no té cap sentit. Però la teva mort, la teva mort serà llegendària

A la Hilary (Makenzie Vega) li falten un parell d’hores de cocció. A foc lent, volta i volta. La Hilary no està madura, és encara una nena. És una d’aquestes adolescents pàmfiles, ploramiques i estridents que acabarà per engendrar de forma sobtada el plançó d’un energumen encara menys cuit que ella mateixa. Flop! Què ha passat!? Ah, maca, doncs que l’has parit! Hilary, bonica, desperta! Espavila! Allà fora hi ha monstres! La Hilary són els tres porquets. La Hilary és la Ventafocs i la Caputxeta Vermella. Hilary, preciosa: allà fora hi ha Big Bad Wolves! No siguis tan beneita com per deixar-te entabanar! Però la Hilary no escolta, i la Hilary llepa, pobreta…

El conductor (Bill Sage) és un depredador fet a si mateix, destre i voraç. És un mestre de la captura i gaudeix cada instant, cada minut d’una lluita eminentment desigual. Està absolutament tarat i, més probablement, n’és del tot conscient. Però tant se li en fot. Ell viu per la caça. Ell respira per la sang. Ell existeix pel fetitxisme de la màscara, el cuir, la carretera i la mort violenta. I no té cap mena d’escrúpol: donarà xarop de tallant a tothom qui es creui en el seu camí. Camí d’on? Camí del no res. Camí sense rumb. De víctima en víctima fins que la jurisprudència del destí dictamini el contrari.

Aquest slasher modern és un sentit homenatge als slashers dels vuitantes. El conductor representa tots els psicòpates homicides que han passat pel cel·luloide, un a un i sense parar-se en cap de concret. El conductor és un assassí despietat en mode fortuït, sense passat ni futur. Sense altre objectiu que la immediatesa de la següent víctima. És obvi que ell imagina un significant superior per tot plegat. Anticipo una lectura de caire metatextual, i és del tot probable que el tal Mark Pavia, el cineasta responsable d’aquesta i la contextualització cinematogràfica d’una història curta de l’Stephen King amb The Night Flier, al 1986, imagini un impacte d’aquesta intensitat. Mark, vas tard i vas lent. Si la Hilary està crua, a tu se t’ha passat l’arròs. Què has estat fotent des dels vuitantes!? No responguis, va, no responguis…

“La teva vida no té cap sentit. Però la teva mort, la teva mort serà llegendària”… No sé, nano, no t’hi veig. I sí, reconec que, sobreposant-me a la tonteria xisclant de la Hilary, m’ha convençut en mesura aquesta posada en escena pausada, meditada i brillant, així com l’acarnissament desinteressat, quasi causal i desproveït de dramatisme de l’homicida. Fred i sense miraments, com el destí. Com la mort. Estimo, però, un gran percentatge d’aquest èxit recolzat en el magnetisme d’en Bill Sage (Hap and Leonard, We Are What We Are), tot un veterà de l’escena que es llueix en la desimboltura d’aquest psicòpata curt en paraules, fal·lible però implacable, amb o sense màscara, amb o sense ulleres de sol. I la resta? Bé, sí, tens raó: també has fet un bon treball de càmera i has demostrat que encara pots trenar una història mínimament absorbent, i tot i lo necessàriament convencional de l’escena. Ho deixem en un cinc i a veure si la propera no l’hem de trobar trenta anys endavant. Què serà llavors? No, no, deixa’m endevinar… Found foutage!?

No Comments

Post a Comment