web analytics
 

Finders Keepers

3

La Syfy és un canal temàtic internacional especialitzat en l’emissió de sèries i pel·lícules de ciència ficció, si bé també dedica gran part de la seva programació als gèneres de la fantasia, l’horror i els fenòmens paranormals. A la Syfy podem agrair-li la producció i distribució de sèries com Z Nation o Terminator: The Sarah Connor Chronicles. És la Syfy la que fa possible títols tan delirants com Big Ass Spider!, Flying Monkeys, Firequake o Independence Daysaster. Només la Syfy acompleix voluntariosa la popularització de delirants quimeres cinemàtiques, com els “sharknados” i les “lavalantulas”; els “robosharks”, “robocrocs”, “sharktopus”, “pteracudes”, “dinocrocs” i “supergators” que amaneixen la graella televisiva d’uns quants arreplegats, friquis consagrats, irremeiables. Sense la Syfy, el món seria una miqueta més gris, menys càustic. Diferents en quant a filosofia, equivalents pel que fa al resultat, la Syfy fa la competència a altres productores i distribuïdores de renom, com Fangoria o The Asylum. Qualsevol d’aquests noms pot provocar plors desconsolats, exabruptes de violència, o xisclets de goig en un públic entregat, en funció de les seves apetències i l’estat d’embriaguesa imperant. Jo en conec dos que es defensen com un gat potes enlaire davant la perspectiva de mirar-se el producte de qualsevol d’aquestes companyies cinematogràfiques. Jo tot just començo a aprendre la lliçó.

L’altre dia en Juan m’alliçonava durament sobre la coherència causal d’una història, condició indispensable per fer-la mínimament interessant. Segon ell, és ben fàcil aconseguir-ho, però, obviar aquesta norma bàsica, voluntària o involuntàriament, és un error tremendament comú dins el cinema. És quan un guionista o un director es limita a col·locar en sèrie segments de trama, per formular, al capdavall, una pel·lícula completa. És quan s’utilitza amb excessiva fruïció les conjuncions copulatives tipus “i”: ara surt el protagonista i demostra el que val. I ara surt la noia. I ara hi ha un homicidi. I ara hi ha un altre. I ara el protagonista avança. I ara hi ha un homicidi més. I ara la noia està en perill. I ara ataca el dolent. I… “I” rere “i”, anem sumant premisses, i s’oblida l’autor de lligar-les d’alguna forma més consistent i elaborada que la simple conjunció, donant de banda l’asíndeton, evitant una juxtaposició enriquidora, una linealitat progressiva i una complexitat engrescadora. Llavors, l’expectant espectador s’avorreix una barbaritat, i un es pregunta què collons s’està fent malament… La resposta la trobarem a uns ciments que no cimenten, i una connectivitat, de tan fàcil, fictícia, dubtosa. Perquè la vida del homes és més, molt més que simples sumes d’esdeveniments en seqüència, i això ha de quedar reflectit a la pantalla.

Si fos professor d’audiovisuals proposaria Finders Keepers com a exemple paradigmàtic d’aquesta tara devastadora. Un claríssim “Així NO! Així MALAMENT!” per explicar, histriònic i taxatiu, el que NO s’ha de fer si vols arribar una mica lluny dins el setè art. Si vols dedicar-te al plagi i el mercadeig d’idees per la sobretaula televisiva, proveint de gènere alguna de les distribuïdores abans esmentades, llavors, potser sí que ja vas bé. Si el que vols és seguir l’estela de l’Spielberg o en Tarantino, llavors, et pots trobar amb una pel·lícula prou maca en quant a fotografia, argument i direcció de personatges, que no convenç en absolut. Tens un pressupost contingut i t’ho curres per treure’n redit, però l’obra segueix pansida i sense color. Tens en Tobin Bell (en Jigsaw de la nissaga Saw) a les teves files, i tens una nina homicida d’aspecte temible, que realment fa por, però el teu públic s’avorreix, s’adorm a la butaca, caient els caps pesadament sobre espatlles enfonsades. Però, per què!? Ah, xiquet! Doncs perquè fas sentències, afirmacions audiovisuals, una rere l’altra. Regires el coll de la nena i saltes novament. No passa res; no hi ha continuïtat. Desaprofites en Tobin Bell, col·locat a la reraguarda, a penes visible entre segment i segment. Pel cas, t’hagués sortit més econòmic un figurant anònim. Pel cas, t’hagués sortit millor un bon curtmetratge.

Tags:
No Comments

Post a Comment