web analytics
Fritt Vilt (Cold Prey)
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
25987
post-template-default,single,single-post,postid-25987,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Fritt Vilt (Cold Prey)

6

Les primeres pel·lícules de terror daten de la segona dècada del segle XX i convocaven pors irracionals, fonamentades en el malson i la foscor, en l’obscura ombra que trepida suaument sota el llit, fidels a la fenomenologia més iconoclàstica del gènere, amb fantasmes, dimonis i monstres. La por més de caire tangible, la que pot provocar l’home capaç de matar sense immutar-se, l’assassí ociós (i viciós), curiosament, va arribar força més tard, als 40’s, quan el subgènere slasher va fer acte de presència i consolidar-se, derivat més probablement del giallo italià.

Els tarats que brandeixen i utilitzen amb alegria objectes afilats apareixerien ja per quedar-s’hi a finals dels 70’s (Halloween, Friday the 13th), conegueren la seva època daurada als 80’s (My Bloody Valentine, Slaughter High, Intruder) i continuarien pintant de vermell les pantalles de mig planeta durant els canviants 90’s (Scream, I Know What You Did Last Summer), on ja acusaven un cert desgast. Actualment, són pocs els slashers que sobreviuen a la pesadíssima càrrega que transporten; el pes de sagues i nissagues infinites, i centenars de formes de matar alegre i vistosament, repetides totes elles un parell de vegades si fa no fa. I és difícil hores d’ara trobar slashers mitjanament entretinguts (P2, Black Christmas, Wolf Creek), fora de les revisions menys serioses (Hatchet, Stage Fright) i les alternatives més recercades (Saw, The Collector).

De Noruega ens arribaria el 2006 aquesta contundent proposta que, sigui per l’escenari alternatiu (els idíl·lics i salvatges paratges nevats del país nòrdic), la naturalitat dels personatges (juvenil igual, però sensiblement menys idiota que la dels seus homòlegs americans), o la brutalitat bàsica, decididament homicida del tiu de la piqueta (L’un: Què és? Allò què és!? L’altre: Allò és… un tiu amb una piqueta!! Ovatio. Applause), bé mereix ni que sigui un visualitzat llarg i distés, birra en mà.

Tags:
No Comments

Post a Comment