web analytics
 

Future Shock! The Story of 2000AD

6

Sempre explico que durant la meva infància vaig tenir dues escoles: la primera, el col·legi, on complia condemna tots els matins de dilluns a divendres, i on no vaig aprendre gairebé res. La segona els còmics, als quals dedicava tantes hores com podia i em van ensenyar cóm és el món en realitat. Bé que vaig ser introduit al novè art per l’escola Bruguera i la bande dessinée juvenil, gràcies als mercats de segona mà i les fires del llibre aviat vaig descobrir una colla de creadors que tractaven temes tabú com el sexe, la violència, les drogues, la política i la religió. Temes dels que no parlaven ni els professors del col·legi ni cap dels adults que tenia al voltant. La majoria d’aquests autors procedien de dues escoles narratives, la francesa o la britànica, i canviarien per sempre l’errònia percepció de que el còmic és només un entreteniment infantil, no un mitjà per reflexionar sobre temes més seriosos. Abanderada de la línea francesa teníem la revista Metall Hurlant, i per l’anglesa el setmanari 2000AD. Totes dues s’escudaven en el gènere de la ciència ficció per defugir la censura i examinar assumptes polèmics i espinosos en profunditat, amb total llibertat.

Future Shock travessa la història del setmanari 2000AD des dels seus inicis com la resposta d’uns joves autors farts de fer historietes inútils i absurdes que no reflectien la commoció sociopolítica de l’època a Gran Bretanya. Necessitaven un vehicle on poder expressar-se lliurement, i tot i que utilitzaven la fantasia i la violència extrema com a forma de rebel·lió. Una revista a la mida de la nova generació punk, provocadora i, fins a cert punt, combativa. També necessitaven canviar el mercat: suscitar una demanda per part dels lectors d’aquest material més madur, polèmic i extrem. Quina sorpresa majúscula quan el personatge que van crear, Judge Dredd, va ser rebut tan calorosament i en pocs anys es va fer famós, eradicant qualsevol forma de competència. Era el començament d’una revolució, però no pels autors (guionistes i dibuixants), que seguien maltractats a l’esglaó més baix de la cadena industrial. Aquesta revolució, la de l’autor, encara trigaria anys en arribar…

Però tornem a com va afectar la seva revolució a la meva revolució (agh!). Tot i que sembli un embarbussament, saber que hi havia gent que pensava com jo fora de la meva petita ciutat ho va significar tot. Era que valia la pena passar el martiri de la infància, perquè, allà fora (concretament, a les llibreries i els quioscs), cada setmana trobava gent compromesa que escrivia i dibuixava per gent com jo. Aquesta gent, al contrari dels companys de classe, professors o família, tenien una visió del món més àmplia i crítica. No parlaven de futbol, ni de roba de marca, ni de l’última merda que havien vist a la televisió. Tampoc et deien com havies de vestir, comportar-te, o què fer per encaixar socialment i no cridar massa l’atenció… Allò era una bafarada de llibertat. Un cant a la imaginació i la creativitat. Una crida al pensament crític i la dissensió. Tot això podies trobar entre les pàgines de dibuixos coloristes i vinyetes plenes de missatges contraculturals. Així que, mentre els meus amics amuntegaven pornografia per satisfer el seu incipient despertar hormonal, jo m’afanyava en aconseguir comix europeu per trencar la monotonia i uniformitat que veia al meu voltant.

Curiosament, el tracte que rebien aquestes publicacions quan, a causa d’un descuit, aterraven en mans adultes era pitjor que si haguessin estat revistes eròtiques. Allò era, senyores i senyors, pornografia ideològica. Perillosos gargots d’anarquistes i esquerrans radicals que et corrompien el cervell. El que no sabien és que aquests gargots eren la única cosa que feia suportable la monotonia, el tedi i la ràbia del meu dia a dia. En fi…

Future Shock conforma un curiós document on aquests perillosos terroristes culturals donen canxa a les seves lascives llengües per explicar-nos com gestaven les historietes amb tots els ets i uts. Encara que no s’analitzin en profunditat les vinyetes ni els seus referents culturals o l’abast de tot aquest art seqüencial, sí que ofereix una amena panoràmica, tant històrica com introductòria, pels que no coneguin aquest món de fantàstiques vinyetes dels vuitanta, i pels melancòlics sense remei, com aquí el vostre servidor. La impressió que em deixa és prou superficial, de que mai no està ni estarà tot dit pel que fa al còmic per adults. Potser, el sistema d’entrevistes és incapaç de calar els intersticis més profunds del tema. Potser, els creadors no són els més indicats per aprofundir en la seva creació. Tanmateix, aquest festival d’enyorança i hipèrboles, a càrrec del xerraire Pat Mills sobretot, geni increïblement prolífic, encara avui en actiu, desperta la curiositat, i deixa amb ganes de més. De fet, immediatament després de veure’l vaig córrer a repassar les meves aventures preferides de Judge Dredd, Strontium Dog, Sláine, Zombo i companyia, només per recordar que encara existeixen. Només per assegurar-me que encara puc recórrer a ells per netejar el meu cervell, després de confrontar el conformisme i l’estupidesa imperant dins la nostra societat.

No Comments

Post a Comment