web analytics
Title Image

Gangnam Blues (Gangnam 1970)

4

L’especulació immobiliària sempre ha estat un negoci molt lucratiu. Més encara, quan venia disfressada d’urgents mesures urbanístiques des de l’àmbit polític. Aquest thriller coreà descriu una complexa maquinació mafiosa, portada a terme durant els setanta, per urbanitzar les terres rurals de Gangnam, convertir-la en la nova capital sud coreana, per comprar més tard aquests terrenys a preus desorbitats amb diners públics. I tot per protegir el poble de la terrible amenaça comunista.

Paral·lelament a la conspiració de les camarilles polítiques de torn es descriu l’ascensió d’un parell d’orfes al sinus de dues bandes criminals enfrontades. La història de sempre en dos ambients extrems: de la més absoluta misèria a les esferes del poder, persones que no som més que peces dispensables en mans dels cobdiciosos.

Com a tot thriller coreà (encara que, potser, a Gangnam Blues el drama pesi bastant més), aquí no podia faltar la violència visceral, infligida mitjançant eines humils (martells, destrals, matxets, bats de beisbol…fins i tot un paraigües!), escenes de tortura, i algun tret a boca de canó. A més a més, gaudirem d’escenes de sexe totalment fora de context i gratuïtes, cosa ben poc habitual.

Encara que hi hagi elements suficients per satisfer l’aficionat menys exigent, Gangnam 1970 té un parell de problemes mal comptats. L’un és la durada exagerada de l’embolic i les subtrames que, al cap d’una estona, desperten la impaciència de l’espectador. L’altre és la confusió, entesa com un caos i entortolligament narratiu, que aconsegueix que les històries es barregin. Perquè resulta que, ai las!, en Lee Min-ho s’assembla físicament en Kim Rae-won. Tant que moltes vegades no saps quin dels dos protagonistes estàs veient. I encara més: la Kim Seol Hyun és pastada a les seves contrapartides femenines, la Lee Yeon Doo i la Kim Yoo Yun. Per complicar més la cosa, és molt difícil distingir en Lee Suk de l’Heo Seong Min i en Choi Byeong Mo, que, casualment, guarden una extraordinària semblança amb en Choi Jin Ho, en Jung Ho Bin, l’Hae Jae-Young i en Yoo Seung Mok. Tant que m’és impossible distingir-ne els uns dels altres. La pel·lícula es converteix així en una versió coreana de qui és qui impossible de seguir per l’espectador occidental.

Resumint: Gangnam Blues és un galimaties de collons, únicament destacable pels puntuals rampells violents i l’erotisme softcore, i, sobretot, per l’ús i abús d’un paraigua com a arma homicida, en la brutal escena del cementiri. Per la resta, només la recomano a asiàtics, o als que teniu una memòria fotogràfica pels rostres i una especiat afinitat a la fisiognomía.

No Comments

Post a Comment