web analytics
Title Image

Gerald’s Game

6

Recordo amb una enyorança difusa el llibre del mestre de Maine. L’Stephen King rubricava amb Gerald’s Game una de les seves obres més contingudes i personals, almenys per un servidor. Sense acció opressiva ni monstres, l’escenari comptava amb la vívida imaginació i els records divagants d’una dona fortament emmanillada i el cadàver del seu marit podrint-se al costat. Un tour de force conceptual que el meu escriptor més estimat solucionava convocant els fantasmes del present i el passat de la protagonista. Així, amb la freda parsimònia de la restricció de la llibertat, la set, la gana, la por i la cosificació de la dona, l’escriptor li feia passar putes a un personatge femení complex que s’aferrava a la consciencia, la raó i la vida, defallint a endebades amb les aparicions puntuals dels seus fantasmes, un gos salvatge i un idiota. Un llibre, un totxo en realitat que es llegia tot sol, mentre un lector completament abstret cremava hores ficat a la pell de la Jessie Burlingame i la seva particular odissea. La ploma de l’artista, sempre eficient a l’hora de viviseccionar la vida i obra dels seus personatges, s’acarnissava amb la pobra Jessie, condemna lenta i inexorable d’una vida travada pels secrets i les decisions lleugeres.

Sí nois, encara hi som. Segueix donant guerra l’inabastable repertori de l’escriptor estatunidenc, farcit d’històries que poden portar-se a la gran pantalla fàcil i bé. Històries quotidianes on els monstres prosperen i els fantasmes són munió. On la por és sempre el comú denominador. On la més anodina de les situacions pot convertir-se en una butlleta d’anada a l’infern, amb el nom i cognoms de personatges perfectament identificables impresos al revers. Veïns meus i teus que voten a les mateixes urnes i beuen als mateixos bars.

L’estiu que ja queda enrere ens ha portat novament el pallasso adimensional de It, el monstre que empaitava els nens de Derry a l’estat de Maine fa ara seixanta anys. Intel·ligent però eminentment comercial, la lectura de l’Andy Muschietti ha optat per separar el present del passat, evitant els flashbacks que farcien el llibre i la seva adaptació prèvia, en format de mini sèrie. Guionistes i director no han volgut complicar-se l’existència amb una història doble que conferia al monstre un relleu etern i immortal, com el Creeper d’en Victor Salva a Jeepers Creepers. La cosa del 2017 és menys efectiva que la del 1986, d’això no en queda cap mena de dubte, i tot i que la contextualització i el monstre fan de la cinta una de prou entretinguda, amb més d’un ensurt genuí i un final calamitós. Es podria haver fet millor, sí. Però també podria haver estat molt pitjor. D’adaptacions audiovisuals mediocres el mestre de Maine en sap més que no pas voldria.

Contraposant la covardia de l’Andy trobem en Mike Flanagan, representant amb una fidelitat encomiable una de les obres de’n King, al meu parer, més difícils d’escenificar. Amb Gerald’s Game en Flanagan entoma les mateixes dificultats amb les que en Lawrence Kasdan i en William Goldman van haver de lidiar la fallida Dreamcatcher. És la tessitura de filmar pensaments i debades mentals quan el que passa o deixa de passar són somnis i miratges. Realitat i ficció se superposen en l’abraçada tumultuosa que una ploma destra pot descriure amb solvència però que potser la càmera no acaba de copsar amb prou encert. No era fàcil la gesta i en Flanagan resol deixant-se les pistes i el ferro roent necessari per sotragar esperits. Aquí i ara, sempre acompanyada de simpàtiques il·lusions, no sembla que la dona estigui realment sola ni en perill mortal. Se li treu ferro a la situació de la persona condemnada i al relleu d’una sèrie de decisions que la conduïen al desastre. Aquesta Jessie emmanillada i vulnerable fa balanç vital i recupera les regnes d’una vida que girava l’esquena al passat i foragitava els signes d’un present trencadís. Ella ho fa, com tu i com jo, però l’aquí i l’ara li passen factura, una factura que es presentava més cara i inexcusable al llibre que no pas a la pantalla. L’esperit hi es. La novel·la sencera també. Les sensacions es dilueixen en un visual massa clar i perfecte i una escenificació sense màcula. Jo dic que ningú no ho hagués fet millor. I tot i així la fina pàtina de la comercialitat passa factura a una història menys fosca del que en principi fou concebuda.

Tags:
No Comments

Post a Comment