web analytics
 

Ghost in the Shell Arise

Allà on la ciència ficció del cel·luloide ianqui no gosa arriba-hi (llevat d’un reduït nombre d’honroses excepcions), aquesta ficció futurista que van somiar alguns escriptors entre 70’s fins els 90’s, allà és on l’anime japonès es mou com un peix a l’aigua. És l’escenari d’una tecnologia punta plausible, conspiracions virtuals paranoides; on els organismes cibernètics més complexos cobren vida, s’hi troben robots de tot tipus, armament (molt) pesat, i l’estètica ciberpunk que tant ens fascina.

Concretament, la franquícia Ghost in the Shell i, el seu creador, en Masamune Shirow, que canalitzà aquesta inquietud literària i tecnològica a través d’una trepidant història de reverberacions ciber-existencialistes. A més de predir un futur plausible, en Masamune es va esmerar en cada petit detall i en el disseny de la seva obra amb la mateixa febril metodologia: una documentació exhaustiva que, més tard, quedaria obsessivament anotada al voltant de les vinyetes del manga, o, quan necessitava més espai, als marges de les pàgines. Així ho feia amb cada detall que ell considerava digne d’explicació. No és estrany, doncs, que el sofert lector patís un cert mal de cap, a causa de la saturació informativa. Així establia ell una base ferma, facilitant en gran mesura les adaptacions a la pantalla.

Primer va ser Ghost in the Shell, una breu introducció a l’univers GITS en forma de fosc thriller ciberpunk. El va seguir un segon anime, Ghost in the Shell 2: Innocence, on en Mamoru Oshii, el director, mogué els fils amb convicció, creant una obra mestra de la ciència ficció animada, visualment impressionant i temàticament complexa. També es van crear 3 sèries animades per ala TV que aprofundien en el tema de la intel·ligència artificial, les enrevessades conspiracions polítiques i una creixent virtualització de la realitat Ghost in the ShellGITS Stand Alone Complex2nd Gig i Solid State Society. Molts dels episodis gaudien d’una qualitat tècnica i conceptual dignes d’un anàlisis més profunditat. I ara arriba GITS Arise, sèrie de 4 rutilants OVAs, una mena de reinterpretació o preqüela de les aventures de la Major Makoto Kusanagi. Quatre hores d’anime 00 que passo a ressenyar molt breument pel gaudir dels eventuals fans de la SF i l’animació japonesa que pul·lulin pel KKB.

BORDER:1 GHOST PAIN

ghost painLa Makoto Kusanagi no és propietària del seu cos cibernètic: pertany a l’exèrcit, que, a canvi dels seus serveis, li permet conservar-lo. Mentre intenta netejar el nom de l’única persona que recorda de la infància, coneix l’Aramaki, un encarregat de la seguretat nacional.

Des del primer capítol GITS Arise submergeix l’espectador en un joc de miralls i una xarxa de mentides institucionals. Veiem cares (robòtiques) prou familiars per al fan de GITS: l’Aramaki, en Batou i un nou tipus de Tachikoma. Es narren 3 trames que discorren en paral·lel, amb l’habitual fredor i complexitat de la franquícia: la detectivesca trama principal, un embolic d’encobriment i xantatge, una secundària, més general, sobre el naixement de la Secció 9 i, la tercera, la meva favorita, on la Major va descobrint la veritat sobre la seva “infància”. Fantasmes virtuals, robots bomba i combats de IAs en un excel·lent començament que no té res a envejar a Stand Alone Complex o a Solid State Society. A més a més, es desenvolupa amb soltesa dins de l’alternança genèrica: ciència ficció conspiranoica, techno-thriller i, fins i tot, terror.

BORDER:2 GHOST WHISPERS

ghost whispersDestaca d’aquesta “segona frontera” la possibilitat de veure en acció el Logicoma, el re-disseny de l’antic Tachikoma amb un nou aspecte, més pesat i quadrat, conservant, però, les velles funcions i aquella veueta tan simpàtica. Veure’l saltar i grimpar entre els mastodòntics gratacels, a l’estil spider-man, portant la Kusanagi al llom, o combatent dos robot-tancs, segueix sent d’allò més divertit. La trama d’aquesta OVA sorprèn menys, doncs torna a explicar, dins d’una trama de corrupció interna, com la Major recluta els membres de la Novena Secció. Ja coneixem de sobres en Batou, aquí un cyborg mercenari treballant en operacions militars encobertes. Aquest lliurament juga amb les referències gregues, tan estimades per l’Shirow, per explicar una història de secrets dins de secrets, falsos records, virus informàtics i IAs amb consciència, homenatge a aquest gran clàssic de la SF que tots coneixem. Tot això, però, d’una manera un xic atropellada i poc espectacular, malauradament.

BORDER:3 GHOST TEARS

ghost tearsLa minva en qualitat quan creuem la “tercera frontera” resulta descoratjadora. Es reutilitzen velles idees del manga original, com el xat-room sexual, on els cyborgs practiquen sexe virtual sense necessitat dels seus cossos, despullat aquí de l’erotisme lèsbic de l’obra d’en Masamune, i amb una pàtina més propera al shojo (un còmic romàntic japonès per heterosexuals) del que és suportable. La història d’amor entre els dos cyborgs em sembla poc creïble i no aporta res en absolut l’avenç de la trama. A part, la narració es fa incomprensible a causa d’un plantejament excessivament allargat i una resolució massa ràpida i poc satisfactòria. La recuperació del personatge del detectiu humà, en Togusa, augmenta un xic l’eventual interès del metratge, encara que el joc que podria donar el comparar la seva tossuderia amb la invulnerabilitat cibernètica de la resta de l’equip queda prou desaprofitat. Una pena, ja que aquest contrast el convertia en un dels personatges amb més ganxo a les sèries per la televisió. Podríem dir que Ghost Tears transforma la foscor i la complexitat de GITS en accessibilitat i comercialitat mal entesa.

BORDER:4 GHOST STANDS ALONE

ghost stands aloneEl quart i, per ara, últim assalt de GITS Arise em colpejà com una puntada de peu de ple a la mandíbula. Bé, potser no tant: diguem-ne un (lleuger) cop de colze entre les costelles flotants. El cas és que la cosa millora, que les coses s’animen, en aquest darrer lliurament, gràcies a una introducció més potent. Trobem el recentment format grup de la Kusanagi, encarregats de mantenir la seguretat, en un congrés sobre la repartició equitativa, a nivell internacional, de l’aigua potable, un bé escàs en aquest futur incert. Es remoreja que un grup de terroristes planeja sabotejar l’esdeveniment per cridar l’atenció sobre les polítiques injustes del govern envers els països tercermundistes. L’acte es desenvolupa amb normalitat, mentre afora els manifestants protesten a crits, envoltats per anti-avalots. De sobte, diverses persones introdueixen les mans als seus abrics per treure armes curtes. Llavors, la Secció 9 intervé. El que segueix és un tiroteig bastant espectacular, el millor del capítol, encara que rodat sense gaire ritme i amb una elecció d’angles (zenital sobretot) un pèl maldestre.

Així, Ghost Stands Alone ofereix una trama que es va obrint paulatinament, revelant la brutícia capa rere capa, com una ceba podrida, de manera que la responsabilitat final dels actes mai queda molt clara, i els responsables solen escapar sense càstig. Exactament com als millors episodis de la sèrie. Fins i tot la metàfora amb The Wizard of Oz aconsegueix funcionar durant una estoneta, en un final carregat d’acció, encara que, una darrera vegada, no prou ben dirigit.

Si hagués de triar, em quedaria amb la primera i quarta OVA, com els punts àlgids d’aquest remake-preqüela. Tot i això, no recomano el seu visionat ni als que s’inicien en l’univers GITS ni als fanàtics de la franquícia. Els primers haurien de començar amb el primer film, per després submergir-se en aquesta meravella de l’anime ciberpunk que és Ghost in the Shell 2: Innocence. I si es queden amb gana, poden seguir amb les sèries per a TV. Pels segons, sento dibuixar un panorama més aviat negre, ja que els mateixos directors, guionista i equip tècnic realitzaran una altra peli de GITS, potser un refregit d’aquestes OVAs. Així que imagino que la qualitat de la proposta no anirà gaire més enllà. A més a més, hi ha anunciada una pel·li d’imatge real amb els personatges, totalment innecessària, considero, suposadament protagonitzada per l’Scarlett Johansson i dirigida per en Rupert Sanders. Donen ganes d’esborrar-se la memòria i implantar records falsos als nostres ciber-cervells, la veritat.

Tags:
No Comments

Post a Comment