web analytics
Title Image

Ghosts of Mars

3

Ghosts of Mars és un exemple paradigmàtic de l’enfrontament patent, xoc de trens entre la crítica més obtusa i la secció més hardcore dels incondicionals del gènere, aquells que s’han forjat a incomptables sessions d’explotació i fantastique abissal. També mostra la militància d’en John Carpenter al cinema de gènere i la sèrie B, construïda a base de tossuderia i d’esprémer fins l’últim dòlar dels pressupostos més ajustats. A més a més, exemplifica com una gran idea original pot fer-se malbé mitjançant decisions narratives o tècniques poc encertades. I com, tot i així, una obra cinematogràfica pot erigir-se en una experiència encomiable per una determinada audiència, convenientment alcoholitzada.

Abans d’aturar-nos als detalls, un cop conclòs el visionat, el que més crida l’atenció és la sensació d’haver estat testimonis d’una batalla titànica. No em refereixo pas als enfrontaments entre els soldats ila banda de gangstas, ni a les picabaralles entre aquests dos i la tribu marciana. No.

Dues forces colossals batallen pel control de Ghost of Mars. A un costat del quadrilàter tenim el terror còsmic d’en Lovecraft. A l’altre extrem, està el gegantí ego del director, lluitant per imposar les seves referències clàssiques i temes habituals. Mentre tots dos es retorcen a la lona, realitzant entortolligades claus de lluita lliure i cops d’efecte a la jugular, la resta dels elements del film deambulen al seu aire, voltant impàvids, sense decidir-se per cap dels contendents.

El guió, ple d’una xerrameca incessant i punchlines xulescos, topa frontalment amb els habituals paràmetres narratius carpenterians, més proclius a suggerir que a mostrar. La fotografia i la il·luminació, plana i insulsa durant tot el metratge, realitza el mínim esforç, invocant, unes vegades, les pitjors sèries SF televisives i, d’altres, el plató de qualsevol amanit concurs ianqui, estil American Gladiators. El vestuari reutilitza les deixalles d’una reinterpretació teatral de barri de Mad Max, i confon, a més, les talles dels actors. Mentrestant, la direcció artística s’inspira en la imatgeria macabra d’en Clive Barker, i maleeix la direcció de fotografia per no treure’n prou partit. Els decoradors, amb les mans plenes de porexpan, criden el càmera, que tanqui pla, per evitar que es vegin els cables d’acer. Però, el càmera, no s’hi sent, mentre la legió de tècnics en FX tiren petards i esquitxen mercromina a tort i a dret mentre riuen, dements, embajanits. I els actors? Els actors passegen apàtics, mà armada, d’un costat a un altre, sense parar de xerrar, lacònics.

Més o menys, aquest seria el resum de la caòtica experiència cervesera que gaudírem com una part necessària de l’hilarant cicle Smaug Kino Fight, riguda, comentada i celebrada per un públic sensible als seus acudits, voluntaris o involuntaris. No és una obra mestra. No és el millor film d’en Carpenter. Ni tan sols és una barreja genèrica ressenyable, amb un mínim sentit o vergonya. No. Cert. Però, ei, que, com a peça d’explotació boja i hilarant, el film no té preu, amb un Jason Statham encara amb pèl (ja justejant), una mica de l’imaginari Lovecraft, els Anthrax col·laborant en la BSO, l’espectacular Natasha Henstridge, sense sostenidors sota el jersei, llaunes de menjar amb detonadors que esclaten com granades de mà, la Pam Grier, i l’Ice fuck the police Cube; decapitacions, espases de goma, tapaboques utilitzats com mortals frisbees, més alegres decapitacions, i ulleres de protecció marcianes molt, massa semblants a les que fan servir els manobres terrestres. “Lieutenant, I think we’ve got a situation here

No Comments

Post a Comment