web analytics
 

Goal of the Dead

3

Goal of the Dead… els va parir…

Com ja he comentat altres vegades, sento un gran respecte per les produccions franceses de terror. És tracta, majoritàriament, d’un cine punyent (Haute Tension), xocant (Amer), cruent (Trouble Every Day), despietat (Calvaire, Martyrs) i sense concessions (Frontière(s), À l’Intérieur). És un cine, d’alguna manera, compromès amb l’espectador, irreverent, conseqüent i coherent alhora. Fins i tot dins l’irregular i, hores d’ara, difícil subgènere zombi, els productors i directors gals aproven amb nota (Mutants, La Horde). Per aquesta raó, sabent que la pel·lícula que anava a veure fou produïda al país veí, un títol com aquest no va pas espantar-me. En tot cas, no va fer-ho en prou mesura.

Un dels directors de La Horde va canviar de codirector i guionistes per currar-se un llarg (molt llarg, massa llarg) metratge sobre zombies que juguen a futbol de puta mare… No, que va, és broma: els zombies no juguen a futbol. De fet, els zombies ni mosseguen: els zombies vomiten (?). Vomiten una substància lletosa altament infectiva. Els zombies no mosseguen: els zombies foten hòsties. I miren futbol! Oitant! Els zombies rabiosos de Caplongue, si veuen un paio remenant l’esfèric es queden així com flipats (?). Què sé jo, coses de la matèria gris tumefacta i l’indeleble arrelament social del futbol (llegir ‘furbo’, si us plau).

La totalitat dels primers 20 minuts de metratge estan dedicats en l’acurada presentació dels successius personatges, ubicació de la línea d’acció i detall de l’escenari: estadi i poble de Caplongue, sud de França. 765 seients, 4 ultres. De seguida entenem que això de Goal of The Dead no és més que un puto embolcall: tant el futbol (‘furbo’) com els zombies serveixen d’excusa per posar de relleu picabaralles vàries i pulles diverses entre parisencs (l’equip convidat és l’Olympique de Paris) i altres francesos menys, d’això, aburgesats, així com aquí, a Girona, hom podria fer per posar de volta i mitja els de Barcelona (a.k.a. de Can Fanga, fanguers, pixapins, camacos o xaves). Cauen també brometes més o menys masclistes i racistes, i gags trilladíssims, rancis i casposos com el millor (o pitjor) Torrente que fan que tampoc la part de comèdia sigui gaire encertada.

En definitiva, ni goal ni the dead: 140 minuts de despropòsit sense gràcia, objectiu ni forma del que jo personalment no salvaria ben bé res. Désolé.

No Comments

Post a Comment