web analytics
Title Image

Goksung (The Wailing)

7

No us han entrat mai ganes de donar-li una bona plantofada al protagonista d’una pel·lícula? Així, amb la mà oberta; d’aquestes que sonen fort i deixen al receptor una cara de babau acollonant? Doncs bé, el protagonista de Gokseong, un sergent taujà, covard, tofenc i inepte, es mereix un parell o tres d’aquests mastegots. També vénen ganes d’agafar-lo per les solapes i cridar-li en plena cara: “Espavila, collons!!”. On vas amb aquesta ganseria, tio? La gent dinyant-la per dotzenes al teu voltant, ja sigui a base de coltellades a mans dels seus propis éssers estimats, o infectats per una estranya epidèmia, i tu només pensant en dormir, menjar i follar… Però així és aquest bon jan, en Jong-Goo, i per extensió, així és també bona part de la humanitat: fins que els problemes no truquen a la porta pròpia, un no es posa en moviment.

Us situo: ens trobem a Gokseong, una zona muntanyosa de Corea del Sud envoltada i rica en feréstega vegetació, tanta que sembla a punt d’engolir tota la civilització local. Hi plou gairebé a tothora, i per això els carrers del llogaret de merda on viu en Jong-Goo i la seva família sempre són plens de fang. Entre els seus habitants regna la desolació d’una vida aïllada i miserable. Es tracta d’aquest tipus d’indret on no hi ha pràcticament res a fer, a part de romandre tirat tot el dia veient la vida passar. Així i tot, darrerament, un parell de personatges atípics s’han assentat al poble: un japonès, en Jun Kunimura (Kawaki, Kiseijuu, Attack on Titan), que viu com un ermità i desperta la superstició i suspicàcia dels veïns, i una boja, la Chun Woo-Hee (Madeo, Sonnim), que va per aquí i per allà tirant pedres a la gent i ficant el nas a tot arreu. Un d’ells és un fantasma (o potser no). Un d’ells és el culpable de l’epidèmia i l’onada de crims aberrants que sacseja la zona (o potser no). A The Wailing (el gemec), la darrera del director coreà Hong-Jin Na, tot és relatiu i confús.

Si t’has enfrontat amb qualsevol dels seus thrillers previs (The Chaser, The Yellow Sea), ja coneixes la seva predilecció per l’èpica colossal, de més de dues hores de durada, i el seu afany per no deixar anar els testicles de l’espectador en tota la pel·lícula. A The Wailing a més, els estreny i aixafa amb ganes, i fa suar la cansalada l’espectador, donant-hi voltes i més voltes, i moltes més voltes, al misteriós i enrevessat argument de la seva pel·lícula. No content amb crear una ominosa atmosfera d’amenaça constant, el cineasta persegueix la por sostinguda. No vol només donar-te un ensurt puntual, de tant en tant: vol que t’escagarrinis de por durant tot el metratge. I el malparit ho aconsegueix! Des del principi t’agafa i ja no et deixa anar durant les dues hores i escaig que dura el film. L’Hong-Jin et condueix a puntades de peu, fent-te riure de tant en tant amb les bajanades més negres i recargolades que se li ocorren; deixant-te contemplar, també de tant en tant, el bonic paisatge, fotografiat pel mestre Hong Kyung-Pyo (Madeo, Snowpiercer, Sea Fog). Majoritàriament, però, el metratge et submergeix en merda, fang, sang, pústules repugnants, vòmit i piles de cadàvers. I sense necessitat de fer servir cap martell (The Yellow Sea). Només algun rastell, algun matxet, i unes poques pedres de diferents mides.

Bàsicament, la primera part de The Wailing s’assembla a un Memories of Murder molt desballestat i pervers. Una amenaça ombrívola plana sobre una població rural i el detectiu de torn investiga els crims que s’hi succeeixen. En aquest cas, però, l’agent de la llei no investiga gaire: es tracta d’un desastre amb potes que contamina les proves i l’escena del crim, perd testimonis claus, passa olímpicament d’interrogar ningú o cercar evidències i és incapaç de detenir el seu principal sospitós. El seu mètode de treball consisteix en prendre-s’ho a la fresca, gandulejar amb els amics i menjar tothora, exactament com un policia de veritat. Però no ens aturem a la cuneta: el cinema d’en Hong-Jin funciona per acumulació i la segona part d’aquest thriller sobrenatural, a més de virar cap a territoris més fantàstics, satura d’estímuls el cervell de l’espectador. No només juga la carta, típica dels productes coreans, de la hibridació genèrica, assenyalant diferents camins temàtics (al mateix temps!), sinó que llança contínuament punts de gir a la cara del seu públic com si de cartes repartides per un crupier embogit i hiperactiu es tractés. El director coreà munta l’espectador en un vehicle gairebé sense visibilitat, sacsejat per continus sotracs a la carretera. Sabem que un final pervers ens espera més endavant, i tot i que la confusió, la desorientació i els cops contra el sostre fan inviable qualsevol intent per endevinar que passarà, ni per fixar-se en el recorregut. Tenim un sospitós… dos sospitosos… tres sospitosos! A Gokseong les coses no són el que semblen, ni semblen el que són. Total, que un cop ens estavellem, no serà possible evitar el romandre petrificat i espatarrat, preguntant-se: què collons ha passat aquí!?

Doncs passa que ens han donat una plantofada de més de dues hores a la puta cara. Ens han subjectat per les solapes de l’abric i ens han sacsejat de mala manera mentre ens cridaven a la cara: “Això és cinema, collons!”. Sí, The Wailing és cinema de veritat, d’aquest que ens sotraga, ens sacseja amb descàrregues elèctriques i ens posa els pèls de punta. D’aquest que està boig com una puta cabra i no té cap mena de sentit, tot passió i energia. Com ben bé sempre, el director coreà es deixa portar per l’emoció i les ganes, i (com sempre) perd el control narratiu de l’últim tram i xoca contra una paret. La seva sang s’estén llavors pel terra en bonics i enigmàtics dibuixos. És aquest el seu modus operandi, o ens ha volgut prendre el pèl? Crec que són les dues coses, bé que la primera pensada no em dissuadeix de baixar-li un parell de punts la nota final, d’un 9 a un ben merescut 7. Sí, potser incorro en una fragant contradicció, però la davallada en la puntuació l’equilibrarà l’alta recomanació que al meu parer mereix aquesta pel·lícula coreana. Recomanada, doncs, als fans del cinema asiàtic més brutal, dens, complex, incongruent i cruelment divertit. No veureu res de remotament semblant aquest any. Una experiència singular que us deixarà totalment esgotats, satisfets i confosos.

No Comments

Post a Comment