web analytics
 

Goltzius and the Pelican Company

6

Vaig tenir el meu primer contacte amb en Peter Greenaway amb Drowning by Numbers, ben a l’inici de la consolidació del meu interès pel cinema. Des de llavors l’associo de manera pavloniana a dues sensacions. Per una banda, al cinema interessant, culte i arriscat. Per l’altra, a la mandra. La mandra a mi me n’ha mantingut sempre a una distància prudencial i als meus calçotets al seu lloc natural. Així, tot i acostar-m’hi puntualment i gaudir cada una de les seves pel·lícules que he vist després de Drowning by Numbers, no puc evitar que cada vegada que el meu cervell integra l’estímul visual que el nervi òptic li fa arribar quan passa per sobre del seu nom soni una campaneta que crida “hola, sóc la mandra!”.

No fotem, en Peter Greenaway és un pesat amb un missatge il·luminat que fa temps que cansa. El cinema és mort mireu-me com el mato però mireu-me ei ei ei mireu-me que el cinema és mort. Afortunadament, lluny d’altres llumeneres similars ell aconsegueix mantenir una cota basal d’interès suficient com per aportar alguna cosa més enllà d’aquest missatge megalòman. Podem no compartir el seu postulat, ens pot cansar el personatge que s’ha construït i fins i tot podem avorrir el recobriment barroc de les seves pel·lícules, però mai li podrem retreure no ser coherent amb sí mateix i amb la seva carrera.

De manera similar a un altre personatge cinematogràficament peculiar i aliè tot el que no sigui ell mateix com és en Terry Gilliam, sembla trobar cada vegada més dificultats a l’hora de trobar finançament. Alguna cosa hi han de tenir a veure projectes titànics com el de Tulse Luper, el qual havia d’incloure una trilogia de pel·lícules que es va materialitzar, però de la qual només la primera es va poder veure a les nostres pantalles, a més d’una sèrie de televisió, un videojoc, un web i mil polles més destinades a demostrar que el cinema és mort i… ja sabeu, mireu-me com el mato. Els problemes econòmics globals del sector i el fracàs del projecte Tulse Luper semblen haver-lo fet retrocedir un parell de passos. Goltzius and the Pelican Company mostra una evolució de les tècniques visuals que ja havíem pogut veure a The Pillow Book o a The Tulse Luper Suitcases, amb el barroquisme que obliga a estar pendent d’imatges, textos, pantalles secundàries, simbologia i referències de tot tipus, tot alhora, per tal d’abastar-ho tot. Una experiència esgotadora però gratificant si s’aconsegueix de connectar-hi.

Jo podria demanar que tornés encara una mica més enrere i recuperés la narrativa de Drowning by Numbers. Però ja em direu qui collons sóc jo i quina merda de criteri puc tenir per dir-li a algú que de veritat mereix la cara etiqueta de creador què polles ha de fer. Que faci el que vulgui, que s’ho ha guanyat. A mi em continuarà fent mandra però el comtinuaré mirant amb interès i respecte.

Tags:
No Comments

Post a Comment