web analytics
Title Image

Goosebumps

3

Avui fa un d’aquells dies en que ni els gossos volen sortir al carrer. Són aquests dies els que donen a la pèrfida Albió la seva fama de freda, grisa i cruenta. Fa vent i fa fred. Un fred humit i penetrant. Cau a batzegades una pluja freda i viscosa, mig congelada, que creua l’aire en secció obliqua fent inútils paraigües ni caputxes impermeables. Els ocells romanen apilotats a l’aixopluc dels seus amagatalls. Ni tan sols les fortes gavines, ni aquests enormes corbs de caràcter esquerp i taciturn s’atreveixen a sortir a cel descobert. I jo encara menys. És la tarda ideal per posar-se alguna pel·liculeta alegre que faci més portable aquesta melancòlica tristor que allargassa les hores quan mires per la finestra. Avui he triat Goosebumps.

Goosebumps seria a Jumanji el que R.I.P.D. és a Men in Black. Imagino el director executiu d’una gran companyia cinematogràfica (posem per cas la Columbia Pictures) aixecant-se un mati (a les dotze del migdia) amb la imperiosa necessitat de prendre decisions. Això és, decisions importants, que vagin un xic més enllà de qui convidarà a la festa del proper dissabte o a qui li comprarà avui la cocaïna. Encara que el seu pare l’hagi col·locat a cop de talonari al càrrec que ocupa, de tant en tant se sent impel·lit a demostrar que bé se’l mereix el seu sou de sis dígits. Com que llegir-se un guió fot com mandra, se li ha ocorregut la idea de refer Jumanji abans de que consolidi el remake o seqüela o el que sigui que estiguin preparant els de la competència. Encarregarà a algun dels seus laca… empleats un guió ben maco i a rodar! Serà un èxit de taquilla per tota la família, com la pròpia Jumanji, o Night at the Museum, o, què sé jo, Ghost Busters. Va, anem per feina que això ha de sortir ja mateix!

Ras i curt: Goosebumps no s’agafa ben bé per enlloc. El seu guió escrit a tres mans és d’una inconsistència insultant, fet a corre-cuita, desgavellat, buit, avorrit, ple a vessar d’exasperants tòpics i predictible a rebentar. Més encara si tens ni tan sols una miqueta present els referents en els que s’emmiralla amb tantíssima fervor. I per tant, no són pas novells el parell d’escriptors (1408, Man on the Moon, The People vs. Larry Flynt, Ed Wood) que han donat cos i forma a la trama, basada en la figura d’en Robert Lawrence Stine i la seva abundant i particular obra. Però, nano, no sé que collons cardaven que, aquest cop, no s’ho han currat gens. I ja no és qüestió de tirar de plantilles i models prefabricats per construir la història que t’han encarregat en un temps rècord i sense capficar-s’hi gaire. No. Aquí veus amb tota claredat el copy-paste de fragments íntegres d’altres produccions que es van superposant per tal d’omplir minuts de metratge. Introducció, nus i feliç desenllaç. Apa, això ja està, no? Anem a fer unes cerveses? Va, que convido jo.

Arribat el moment del rodatge i subsegüent representació quasi puc detectar el dubte als ulls dels actors, que no veuen gaire clar que això que diuen i fan tingui cap mena de sentit. Com aquest Jack Black que (suposo) fa d’esquer per atreure un públic que ja hagi sobrepassat l’adolescència amb èxit, com a Píxels l’Adam Sandler, en Robin Williams a Jumanji, o en Ben Stiller a Night at the Museum. Però, no, que va: ni en Black és en Williams o l’Stiller, ni el seu personatge (un R.L. Stine excessiu i excèntric del que els guionistes se’n foten sense gaire convicció ni encert) té el carisma ni la consistència necessàries per resultar mínimament creïble. Això per no parlar de la parelleta adolescent protagonista de la doble o triple patada a la boca, és clar, tan sintètics i de manual que podrien ser androides, o autòmats, o qualsevol altra producte prefabricat, fictici i sense ànima (tots dos, vull dir).

Amb tot plegat, l’únic que salvaria de la producció que ens ocupa és aquesta sensacional banda sonora, del mestre Danny Elfman. Una música que vesteix la trama amb tantíssim encert i entusiasme que fa pràcticament innecessària la imatge per fer-nos una idea molt aproximada del que està passant. Una meravella pels sentits. Malaguanyada.

No Comments

Post a Comment