web analytics
 

Gravy

4

La productora de Gravy, Shout Factory, qualifica la pel·lícula de “comèdia negra” i “splatter”. I és ben cert que aquest dos termes poden fer-se servir per a descriure el film. També podríem utilitzar “comèdia caníbal” i “comèdia gore”, si voleu. Però cap d’aquests termes defineix amb precisió la classe d’humor desplegat per la pel·lícula. A més a més, el gag que em fa somriure a mi potser a un altre no li faci gens gràcia. El concepte d’humor varia molt en funció de cada persona.

Per exemple: no posaria a Gravy la etiqueta de “comèdia negra”. Aquí l’eventual humor no sorgeix de situacions gracioses, ja que des del principi el plantejament de la història es revela obertament còmic. A més, els acudits mai arriben a enfosquir-se fins al negre, només fins un gris suau. Tampoc no l’etiquetaria pas d’splatter. No pertany a aquest subgènere, barreja de gore i slapstick, i prou ben representat per obres mestres com la saga Evil Dead o la genial Braindead. A Gravy hi ha gore, però falta l’slapstick. Els gags brollen efusius a partir de la loquacitat i la incontinència verbal dels personatges. Potser conté una miqueta de tots dos subgèneres, comèdia negra i splatter. Les notes dominants són, però, unes altres.

Una descripció més fidel de la pel·lícula la situaria en algun punt entre la verborrea pop i cool d’en Kevin Smith i la comèdia slacker més garlaire (Summer of BloodWhat We Do in the Shadows). Per exemple: des de la primera escena, a la botiga de queviures, el diàleg, i també la música, metrallen els pavellons auditius del públic. Un fraseig continu, de vegades, ple d’al·lusions a la cultura popular ianqui. Localista i, en el fons, inofensiu. Perquè, tot i que Gravy jugui amb el canibalisme, la tortura i l’assassinat, el seu nucli dur és de fet tan tendre com un My Little Pony. Hi ha violència gràfica, sí. I fetge, també. I sang i mutilacions, estem d’acord. Així i tot, no es remarca pas per la triperia o l’horror, sinó per les enginyoses ocurrències dels tres tarats hipsters que fan de protagonistes. Aquestes, però, ni són tan ocurrents com pretenen, ni gairebé res del que veurem és tan original com per mantenir-nos atents a la pantalla. Trobem gran nombre de situacions ja vistes, i millor resoltes en altres films. I, de vegades, entre bajanada i bajanada, la sensació de déjà vu pot apoderar-se de nosaltres. Això i el cansament resultant de processar els innombrables acudits i jocs de paraules que fustiguen les nostres orelles a cada moment, acaba per descoratjar el més entusiasta dels espectadors.

No és que la pel·lícula no estigui ben dirigida, fotografiada o interpretada. Per una producció destinada al consum domèstic, Gravy està molt ben acabada. Fins i tot diria que alguns detalls voregen l’excel·lència, o, com a mínim, el notable alt. Malgrat tot, el conjunt no acaba de funcionar. Ni de bon tros, quan l’enfrontem a púgils molt més destres a l’arena de la comèdia caníbal (Eating Raoul, Delicatessen, Ravenous, De Grønne Slagtere). És possible que els fans de l’Smith més primerenc (Clerks, Mallrats), o de l’escola slacker més clàssica, sàpiguen treure-li més profit del que jo n’he sabut, ja que sempre he considerat més important la narració visual que la sonora dins el setè art. A més a més, els setciències em regiren l’estómac, així com l’autopromoció enganyosa. A Gravy hi ha gore i comèdia, però també un humor ximplet i verborrea excessiva que l’allunyen de la descripció proveïda per la productora. Ara, sí, amb aquesta matisació feta, podeu donar-li una oportunitat, si voleu. Potser és justament el que anàveu buscant. No ha estat el meu cas.

No Comments

Post a Comment