web analytics
Title Image

Haemoo (Sea Fog)

5

No crec que hores d’ara a ningú se li escapi que al Korova no ressenyem gaires drames. No és ni de lluny el nostre gènere predilecte. És clar que, això, no vol dir que no en mirem. De tant en tant, ensopeguem amb algun de prou interessant com per dedicar-hi unes paraules… Bé, la veritat per davant, aquest NO és el cas de Haemoo. La raó per la qual us parlaré d’aquesta pel·lícula coreana és el seu co-guionista, en Bong Joon-Ho. Que qui collons és el paio aquest? Doncs ni més ni menys que el director de la fosca Memories of Murder, la frenètica The Host, o l’estranya Madeo. Des que vaig veure el primer dels films esmentats, segueixo la carrera d’aquest senyor. Encara que ja no sé ben bé cap a on s’hi dirigeix…

Amb la seva última obra, Snowpiercer, l’autor comprava el seu accés a aquest parc temàtic, erigit per major glòria de Mr. $, que és la indústria cinematogràfica americana. En el procés, en Bong Joon-Ho abandonava part de les seves pertinences a la porta. Entre altres, una petita bossa de mà amb la seva col·lecció dels tirants, que evitaven que els seus pantalons caiguessin a l’altura dels turmells. I així, amb el cul a l’aire, adaptava la bande-dessinée Le Transperceneige sense gaire entusiasme ni carisma, al més pur estil de Hollywood.

Ara s’ajup i convida la crítica més seriosa a palpar les seves parts, co-escrivint una història d’actualitat controvertida amb accent al melodrama. I, com no podia ser altrament, els crítics responen excitats amb un fist-fucking de categoria. “Elogiem tots Haemoo! Llarga vida a en Bong Joon-Ho!”, exclamen ara a l’uníson. Curiosament, però, aquesta obra dista molt de ser del millor que ha escrit el coreà. Els seus guions més aconseguits els va fer al seu país, dins les coordenades habituals del cinema de gènere, ja fos el thriller, el cinema de monstres, o Mother, que no sé pas on ubicar-la. Per aquesta raó, no entenc perquè ara vol posar terra pel mig, devaluant el seu art a Hollywood o disfressant-se d’auteur a festivals seriosos i avorrits.

Potser en Bong Joon-Ho construeix els seus personatges a imatge i semblança seva. Això és, de carn feble. O pot ser que aquesta visió cínica de la humanitat li hagi afectat fortament. Perquè, quan destapes clavegueres per mostrar la podridura, i tot i que sigui només amb el sa objectiu d’entretenir, és fàcil caure a l’albelló, tal com li passa als pescadors de Haemoo a meitat del film. Després d’una hora de comèdia suau i narrativa poc substanciosa, li fot una garrotada al front al públic amb un martell digne d’Odin, i el Valhala es deslliga. Tot i el fort impacte, del punt d’eclosió en resulta un infern de cartró pedra i dimonis de paper maixé, potser, aterridor en mesura com perquè un crític professional taqui de marró els seus Calvin Klein™, però gens convincent per la resta d’ànimes condemnades.

Malgrat que no se li pugui retreure gaire més a Sea Fog, ni a la tècnica ni a les interpretacions, la seva arriscada transgressió narrativa troba justa penitència al final: una mena de comèdia que, després de l’hora de metratge, muta a thriller cruent, escampa dramatisme i pessimisme, i es ven com un melodrama sobre la immigració il·legal. Quin galimaties, no!? A Haemoo, les ganes d’impactar i arrencar emocions de l’audiència dominen sobre la resta d’elements. Un drama “molt humà”, com té per costum dir la crítica especialitzada. No ens enganyen: no és més que una argúcia, encarada a aconseguir guardons, més que no pas a comunicar un missatge, o entretenir, tot explicant una història.

Tags:
No Comments

Post a Comment