web analytics
 

Hap and Leonard

7

A la meva biblioteca, les novel·les d’en Joe R. Lansdale descansen envoltades, d’una banda, per obres del mestre de la novel·la negra i artesà del diàleg xulesc Elmore Leonard, i, de l’oposat, per una altra bèstia prolífica de la literatura d’horror i fantasia com és l’Stephen King. En Joe es mou amb facilitat entre aquests dos gèneres o, fins i tot, l’steampunk, sempre aportant el seu característic humor negre a qualsevol d’ells. De fet, hem vist ja diverses adaptacions, tant en cinema com a la TV, d’algunes de les seves novel·les i històries curtes, demostrant la seva habilitat en totes dues categories. Dins la seva faceta còmico-tenebrosa, hem presenciat les adaptacions que va realitzar en Don Coscarelli del conte Bubba Ho-Tep i de Incident On and Off a Mountain Road, totes dues molt interessants, per cert. El director Jim Mickle, però, va preferir la vena noir del novel·lista: al costat del seu actor i guionista de confiança, en Nick Damici, va portar a la gran pantalla fa ja uns anys Cold in July, un thriller catàrtic, ple de violència i humor negre. No contents amb això, ara s’atreveixen a adaptar al format de sèrie per la televisió el primer lliurament de la nissaga Hap and Leonard: Savage Season.

Les gestes de l’Hap i en Leonard, dos jornalers amb molt mala sort, l’un, ex-convicte sentimental i no gaire llest, l’altre, ex-militar negre, marieta i una mica més assenyat, s’inscriuen en el que podríem anomenar neo- noir o neo-pulp, una modernització de les claus de la ficció criminal barata amb propòsit iconoclasta. Les constants genèriques són força evidents, bé que apareixen aquí subvertides. La parella protagonista representa a l’heroi característic d’aquestes novel·les. En aquest cas, però, la dualitat assenyala més cap a les buddy movies que el típic lluitador contra el crim i el seu ajudant. A més, el gust d’aquests dos fracassats pel diner fàcil, juntament amb la indefensió física i la manca de recursos a l’hora d’enfrontar els problemes, els retraten més com víctimes que com a homes d’acció prototípics. També trobem una femme fatale, gens clàssica, per cert, caracteritzada com l’estereotip de dona del sud, tot i el passat hippie i la poca estabilitat emocional. Tampoc l’antagonista encaixa del tot amb la figura del dolent recurrent: una parella d’assassins en sèrie d’aparença glam i aficionats a la música disco. Destaca entre aquests dos la sobrenomenada Soldier, encarnada per la Pollyanna McIntosh (The Woman, Tales of Halloween) en, potser, el seu treball d’interpretació més boig fins al moment: una mena de terminator punk i sàdic. Completen el colorit repartiment un guru hippie, el seu gegantí acòlit, i un ex-terrorista amb la meitat de la cara cremada.

Les referències visuals ens remeten al cinema dels 70s de sèrie B. En Jim Mickle es concentra, com sempre, en narrar la història el millor possible, sense cap ostentació buida. No per res se’l considera un dels directors ianquis independents més interessants i d’un sòlid relleu generacional. Cal reconèixer que la seva carrera fins al moment només es pot qualificar de modèlica: personal tot i que força comercial, modest i anacrònic, no es deixa arrossegar per les modes televisives ni cinemàtiques. Hap and Leonard es reafirma en aquesta política: ignora els estàndards televisius de les llargues temporades i es limita a rodar sis capítols, més que necessaris per explicar la trama.

En Jim Mickle dirigeix els episodis ell mateix, sense delegar en mercenaris, i es reparteix l’escriptura a mitges amb en Nick Damici. Aquest tàndem de creadors professa un amor incondicional pel cinema de gènere clàssic i una portentosa habilitat per encertar amb tots els seus projectes. Tot i que enyoro la faceta més fantàstica dels seus primers llargmetratges, Mulberry Street i Stake Land, el menage a trois amb en Lansdale segueix funcionant tan bé com a Cold in July i, d’aquesta primera temporada de Hap and Leonard, no seré jo qui es queixi, fràncament. Creuem els dits perquè l’any vinent puguem veure la segona part de les aventures d’aquests dos fracassats texans. Recomanada per seguidors del noir pantanós i sanguinari a la Justified, i completament essencial pels fans d’en Jim i en Joe.

No Comments

Post a Comment