web analytics
 

Hard candy

8

Sensacional versió actualitzada i capgirada del conte de la caputxeta vermella, una caputxeta llesta i psicòpata que es regira contra el llop que l’encalça per fer-li passar ben putes. Amb uns diàlegs molt intel·ligents i l’excel·lència interpretativa dels dos actors enfrontats en singular duel, l’Ellen Page (Juno, Inception) i un inspiradíssim Patrick Wilson (Insidious, Zipper), la pel·lícula evita els clixés socialment estigmatitzats per lliurar un discurs clar, directe i contundent contra la pedofília. Res d’un trist i desafortunat trastorn mental com a The Woodsman. L’adolescent s’alça en forma d’esmeradíssima justiciera, una mica com el pare que agafa les regnes a Big Bad Wolves però infinitament més solvent en la seva tenacitat punitiva. La pressió de la nena, implacable i asfixiant, obliga a assumir responsabilitats i pair conseqüències, mentre els enganys i les defenses de l’adult cauen a bocins. A tenor de sengles notables treballs interpretatius, el guió, d’en Brian Nelson (30 Days of Night, Devil), enfila decidit una història única en la seva senzillesa i fascinant contenció. Dos actors, un ambient, i totes les alternatives imaginables, sense desmarcar-se en cap moment d’un tracte centrat i coherent de l’escenari i les seves possibilitats. Amb els actors i la trama, també la direcció d’aquesta òpera prima despunta en el seu virtuosisme, amb aquests primers plans tancats, mesurats canvis de pla i travellings que travessen envans per deixar-nos veure només el que cal veure, suggerint la resta. Amb un esperit extremadament gasiu amb la sang, la falta de triperia millora l’efecte conjunt, en prioritzar el valor d’unes actuacions suades a voluntat, uns diàlegs molt treballats i un discurs alliçonador sobre la conducta, la maldat, el dany i el càstig. I dic jo que en Keanu Reaves hagués fet bé de mirar-se i aprendre del treball d’en Patrick Wilson en aquesta producció, abans d’entomar Knock Knock, per exemple.

No Comments

Post a Comment