web analytics
Title Image

Hardcore Henry

7

Hardcore Henry representa el darrer intent d’apropar a les nostres pantalles el format en primera persona dels videojocs d’acció, aventura i guerra tipus Call of Duty, Far Cry, o l’incombustible i pioner Doom. Encara amb més detractors que incondicionals, l’avantatge de la imatge real a penes si compensa l’impossibilitat de que l’espectador prengui les decisions pròpies. El joc guanya en intensitat quan un condueix l’avatar, i és molt difícil que una pel·lícula aconsegueixi suplir un avantatge que, per definició, pertoca als videojocs. Així, els POV que fan tímid acte de presència a les nostres sales de cine, com Doom, Frankenstein’s Army (que emularia una mica el format d’algunes de les seqüeles més adrenolítiques i terrorífiques de Resident Evil) o Harcore Henry (adaptant les sensacions de Wolfenstein, Call of Duty, Payday, o Far Cry), ho fan sense pena ni glòria, passant pràcticament desapercebudes entre la graella de possibilitats cinemàtiques. Estic convençut de que molts incondicionals del fantastique es llegiran la sinopsis de Harcore Henry, rebufaran entre dents i optaran per deixar aquest tipus de diversió per més tard, quan tinguin el comandament de la PS4 a les mans. No els hi podem retreure, francament. I tot i així…

Hardcore Henry és una pel·lícula d’acció frenètica i borbollant explicada en rigorosíssima primera persona i molt ben filmada. Res d’aparells intercedint entre el protagonista i l’espectador: en Henry ets tu, i jo, i qualsevol que es miri la cinta que ens ocupa. Quan en Henry desperta no recorda absolutament res. Com una pàgina en blanc àvida d’impressió, així també l’espectador, que contempla l’escena a través dels ulls de l’individu i aprèn el que cal aprendre, mentre la que diu ser la seva muller (Haley Bennett) li solda el braç i li cargola la cama que faltaven. No passen ni cinc minuts que el pobre Henry, una mena cíborg cornut i despitat, entra de ple i sense concessions en aquesta voràgine de salts, trets i cops de puny que esdevé la seva curta existència, mentre les tropes de l’Akan, un tirà albí amb poders telequinètics, intenten fer-se’l amb una tenacitat francament admirable. Notin vostès, gourmets del fantastique, com la darrera frase intercala sense despentinar-se “cíborg”, “tirà albí” i “poders telequinètics”. Molts de nosaltres amb això ja en tenim ben bé prou per córrer al cine, cervesa en mà.

La primera cosa que sorprèn gratament d’aquesta proposta són aquests títols de crèdit roig sang absolutament encisadors. Això ho he vist abans, estic convençut, i encara que no sàpiga dir on… En qualsevol cas, la seqüència excel·leix en la seva qualitat artística. Despunten bones maneres en el disseny, i un amor sense parangó per la imatge, la perspectiva i la violència. Violència en slow motion i acompanyada d’una maca cançoneta. Sang i trets i cops silenciats d’una bellesa plàstica sublim, mentre la fulla d’un punyat travessa una gola desafortunada, o un casc paramilitar és foradat, juntament amb el cap que conté, per una bala perduda. Aaaah, quanta beutat en tan pocs fotogrames!

Com tota una declaració d’intencions, la forma, les maneres i la qualitat fílmica es mantenen en aquesta tessitura durant bona part del metratge. El debutant Ilya Naishuller fa prevaldre els plans impossibles, les seqüències frenètiques i l’acció, sobretot l’acció, sempre desbordant i accelerada, sobre qualsevol coherència argumental que vulguis o puguis trobar-hi. Sí nois, no em vingueu a buscar a Hardcore Henry gaires floritures en aquest sentit. Per no haver, no hi ha ni diàlegs, donat que el nostre benvolgut avatar és mut. Mut i violent, Déu el beneeixi. Aquí, senyors, hem vingut a jugar. Qui s’ho vulgui rumiar una mica, que canviï de sala. Això és una muntanya russa i un no es posa a fer cabòries en aquesta situació. Aquí tenim, per exemple, en Sharlto Copley (District 9) finant successives vegades, mentre el nostre avatar segueix en els seus tretze i es nega a morir, ara ajudat per aquest Sharlto histriònic i delirant. Ara balancejat al buit. Ara catapultat. Ara foradat a trets. Ara colpejat nombroses vegades. Ara dopat i enrabiat. Ara contraatacant amb un frenesí desmesurat. Ara el tenim envoltat de mamelles, moltes mamelles perfectes, alegrant la vista al personal. La GoPro Hero 3 Black Edition traient fum i tothom al davant, fent gresca i xerinola! I un Henry esperitat, lluitant i fugint i atacant i reculant i fugint encara, frenètic. Com ficar-se al cervell d’en Jason Statham a Crank: High Voltage, o a la pell d’en Daniel Craig quan fa de James Bond, però millor, més brut i accelerat. Més fantasiós i hiperbòlic. Menys procliu a les concessions i les explicacions carregoses, que només fan que posar de relleu el llautó, mentre treuen ferro a les bales, ferro a la sang…

Hi ha qui considera Hardcore Henry una autèntica revelació, una nova forma de fer cine, i col·loquen el film a l’alçada de Matrix o Jurassic Park en aquest sentit. Jo opino que sí… però no. Que les possibilitats fílmiques dels POV són infinites, i molt interessants, ara que els aparells ho permeten, però que els Doom, Frankenstein’s Army i Harcore Henry seguiran tenint l’oposició ferma dels videojocs que busquen, en definitiva, exactament el mateix, afegint al cocktail la possibilitat de que sigui l’espectador qui trií el final que vol pel seu avatar. Entretant, jo, personalment, celebro des d’ara mateix aquest pas endavant del POV més accelerat, net, agressiu i ben filmat; sense (puto) found foutage (de merda); convençut i convincent. Ara, igual, però amb llibret, va!

3 Comments
  • Pere Tubert Juhé

    24 d'Octubre de 2016at20:35 Respon

    No li feu cas! Harcore Henry és una puta merda sense gràcia i l’única cosa que en podeu treure és una mica de mal de cap!
    En lloc d’aquest desastre feu-me cas a mi i mireu Independence Day: Resurgence.

  • Hardcore Paco

    24 d'Octubre de 2016at22:51 Respon

    Rectifica nostàlgic irremeiable! Els norantes són morts!! Ja va sent hora d’abraçar el segle vint-i-u! Així que ja saps, POV, found foutage (de merda) i altres rudiments en primera persona a dojo!

    • Pere Tubert Juhé

      26 d'Octubre de 2016at17:11 Respon

      Quina puta gràcia té un POV controlat per algú altre, on no pots prendre cap decisió?
      Odi absolut a una tècnica que aconsegueix convertir en avorrit fins i tot el porno.

Post a Comment