web analytics
Title Image

Harvest Lake

4

Adverteixo que, a partir del segon paràgraf d’aquesta ressenya, és probable que doni a conèixer part important de la trama i els personatges de Harvest Lake. Així que, des d’ara mateix, entro en mode spoiler warning, amb totes les conseqüències (potencialment) perjudicials derivades d’aquets coneixement previ. Recomano no seguir llegint fins veure el film. Això, però, ja només depèn de vosaltres i del interès que us susciti la sinopsi del film. En qualsevol cas, advertits esteu.

El primer contacte amb el weird horror en el seu vessant biològic o, millor dit, relacionat amb la natura, el vaig tenir a la meva tendra infància. Concretament, després de llegir un còmic protagonitzat pel popular personatge d’en Robert E. Howard, Conan the Barbarian. Recordo que el meu tiet també el va llegir, aquell còmic. En acabar, em va dir: “Aquests sí que són pirates de veritat!”. I tenia raó: la brutal caracterització dels bucaners del còmic, realment, impressiona, pel seu realisme i brutícia. Bé que, aquest detall, no va ser el que més em va cridar l’atenció del còmic en qüestió, sinó la barreja entre horror, botànica i sexualitat, tan estranya i atípica, no només en l’àmbit del sword & sorcery, sinó pel que respecta a la narrativa en general. Exactament aquesta combinació bizarre la trobareu també a Harvest Lake.

Tot i així, i sent honest, no recomanaria pas la pel·lícula. Es tracta d’un film fet amb pressupost zero, intèrprets gairebé amateurs i efectes visuals de cartró pedra. Cal reconèixer, però, que el seu director, l’Scott Schirmer (Found), apunta maneres i, almenys, té la decència d’abordar temes més arriscats que els seus compatriotes de l’escena d’horror indie. També té força cura amb la fotografia, com a mínim, al llac i altres paratges naturals, que no als interiors. Però el llac, centre gravitatori d’una trama tan abstracta com enigmàtica, gràcies a l’esment en la direcció d’art, a poc a poc, passa a tenir pols i respirar per si mateix, envaint de vegetació estranya els voltants, i subjugant els protagonistes. Un parell o tres d’exemples: els tubercles que es converteixen en mamelles de les que ragen misterioses secrecions lletoses, les branques que semblen grans polles a la recerca d’un forat que penetrar, i les pròpies flors, com humides vagines ansioses per ser penetrades.

Aquest concepte de flora i fauna “sexual”, la caracterització del llac gairebé com un personatges més, com una consciència superior, són d’una originalitat suprema per un producte tan limitat en pressupost com és Harvest Lake. Hi podem trobar engrescadors referents fílmics, com Solaris, d’en Tarkovsky, o com Quiddity, l’oceà vivent de la fascinant The Great and Secret Show, d’en Clive Barker. L’Scott Schirmer personalitza el concepte amb aquesta imatgeria de ciència ficció tan naïf, psicotrónica, i una mica basta, també, aconseguint fer-lo totalment seu. En l’àmbit de l’horror sexual encara queda molt per explorar, està clar. Segueix sent un tabú tan espinós que només genis de la mida d’en David Cronenberg, o novel·listes com en Clive Barker o la Livia Llewellyn, s’atreveixen a tocar. Per això mateix, aquest joc abstracte que estableix aquí el director de Found, entre la invasió extraterrestre, el terror de monstres, l’al·lucinació col·lectiva i el sexe i la culpa, em sembla summament valent, a sobre, dins d’un país tan purità com és el dels Estats Units.

Tot plegat, un baix pressupost que, de vegades, ens posa vermells per l’absurd dels seus diàlegs i l’estupidesa de moltes de les situacions que proposa. Així i tot, crec que seguiré les tendències d’aquest autor en el futur: l’Scott necessita polir les seves habilitats narratives i tècniques, és evident, i aconseguir, potser, un productor que no tingui por a la seva arriscada elecció temàtica ni gràfica posada en escena, però té potencial. Respecte a vosaltres, us adverteixo que si el que busqueu és l’erotisme fàcil, aquí no el trobareu pas. Harvest Lake no busca l’excitació del seu públic, sinó l’exploració i explotació del sexe com a font d’horror. Mostra d’això és la delirant orgia final, que, més que excitar, fastigueja, buscant també un cert missatge de transcendència o d’evolució (el sexe com a cicle (artificial) de mort i reabsorció, i el plaer com el mitjà de supervivència d’un enigmàtic i complex organisme). Recomanada a fanàtics del weird horror sexual que no tinguin por de que se’ls fiqui una mica (massa) de caspa a les retines.

No Comments

Post a Comment