web analytics
Title Image

Hellions

1

La ressenya de Hellions que finalment teniu al davant és l’últim i definitiu intent, després d’una llarga i amarga sèrie d’esborranys descartats. Llegiu el resultat d’una recerca infructuosa, rastrejant qualsevol detall, per nimi que pogués ser, per tal de salvar la darrera de les pel·lícules d’en Bruce McDonald d’anar a la pira. Mentre anava cremant cartutxos, girant una vegada i una altra sobre els mateixos conceptes i fotogrames, arribava sempre a la mateixa conclusió, i una revelació es materialitzava com un ens corpori, tan difícil d’engolir com una croqueta de claus a l’esòfag: Pontypool és l’excepció dins d’una llarga carrera de disbarats. Serà gaire impossible que el director canadenc arribi algun dia, no a depassar, sinó a igualar aquella tesa i original proposta de terror que va ser Pontypool. Els fans tampoc no li fem cap favor, sempre a la espera d’una segona part digna, o, com a mínim, una altra obra del mateix calibre. La seva filmografia s’ha dispersat tant entre drames, comèdies, cinema infantil i episodis comptats per sèries de televisió, que des d’ara mateix he decidit esborrar-lo de la meva llista de nous talents del cinema fantàstic. No s’hi val que comparteixi fila amb en Mike Flanagan, l’Adam Wingard, en Zack Parker, o en Nicholas McCarthy.

Un cop dit això, parlem ara de Hellions.

Poc podem dir de Hellions. Molt poc. Massa poc. Des del començament, queden clares tres coses: 1) es tracta d’un producte manufacturat per a una època de l’any molt concreta (Halloween), 2) el públic diana són els adolescents, i 3) segur que fa temps que no veus res tan predictible i avorrit.

Comencem amb la primera afirmació: l’abundància de carbasses, disfresses i disbarats propis de l’estúpida adaptació comercial d’una tradició eminentment anglosaxona els troben fins a la sopa. D’altra banda, la pel·lícula sembla feta a corre-cuita, com per facilitar el lloguer i la compra en VOD o blu-ray per aquesta època de l’any. Estic prou convençut de que aquesta gran merda va fotre enlaire la nit del 31 d’octubre a molta gent. És clar que, a la resta, els que van llogar Tales of Halloween, tampoc ho devien passar gaire bé. Així que tenim entre mans una clara operació de màrqueting. Genial. M’alegro que s’hagin embutxacat uns quants dòlars canadencs. Fenomenal, però… Realment fan falta tantes seqüències avantguardistes dins un exercici de terror atmosfèric?

Segona afirmació: així que trobem una adolescent prenyada que és assetjada per nens amb testos i bosses d’escombraries al cap. Val. Molt bé. Ens ha quedat clar a la primera. Igualment, en McDonald s’entesta en evidenciar-ho amb innecessària insistència, com cada cinc minuts. Ja s’ha fet abans, sí, correcte, però, deixant de banda la minsa originalitat de l’argument, de debò calia emprar tants filtres monocromàtics del Photoshop?

Tercera afirmació: Bruce, tiu, que Hellions va adreçada a adolescents festejant Halloween! Que no és el teu puto curtmetratge experimental de final de curs!! Només que haguessis escrit un guió més coherent i centrat en la narració visual, sense intentar lluir-te a la mínima de canvi amb cutres filigranes, bastava per aconseguir quelcom de mínimament decent. Obtenim en canvi una solemne bestiesa, avorrida i molt, massa feixuga per la seva curta llargària (80 minuts). Una darrera i trista decepció per a tots els fans de Pontypool. Un de menys a comptar des d’ara.

 

No Comments

Post a Comment