web analytics
Title Image

Hercules

7

Perdoni’m, Pare, perquè he pecat. Perdoni’m perquè he vist Hercules i… m’ha agradat.

Perdoni’m perquè l’irregular Brett Ratner (X-Men: The Last Stand, Red Dragon, Family Man, Rush Hour) m’ha fet riure i m’ha fet somiar, i m’ha fet flipar amb aquesta producció d’aventures, un xic maldestre però ràpida i sense pretensions, a l’estil de Conan the Barbarian, o Conan the Destroyer, molt menys bruta i força més comercial, és clar, però amb un important component d’èpica bàrbara i excel·lents batalles, properes, en essència, a les de Centurion, Troy o Kingdom of Heaven.

Perdoni’m perquè, oh, Pare, he gaudit com un babau amb les hòsties que un hipermusculat (i ja grandet) Dwayne Johnson (a.k.a. Dwayne “The Rock”) repartia a tort i a dret. M’ha entusiasmat veure’l maniobrar amb mestratge maça, espasa i destral, tombar cavallers a cavall, sigui colpejant genet o estovant cavall, o tots dos a l’hora, si s’esqueia, mans nues o adaptades al garrot de més a l’abast.

Perdoni’m també per la temptació, encarnada en forma d’esmeradíssima arquera, l’Atlanta (Ingrid Bolsø Berdal, l’aguerrida protagonista de la nissaga Fritt Vilt), la supèrbia de l’Autolycus (Rufus Sewel), la demencial tendència suïcida del vident Amphiaraus (Ian McShane), la ira de l’assalvatgit Tydeus (Aksel Hennie) i la demagògia del jove Iolaus (Reece Ritchie).

Perdoni’m per valorar positivament la valia del grup i els llaços d’amistat entre mercenaris (?) que, com a King Arthur, magnifiquen i eleven el protagonisme d’un líder. Un grapat d’herois millor que un únic llop, bàrbar agressiu i solitari com el de Pathfinder. Aquí l’aventura guanya en perspectiva i connotacions, i la llegenda reneix i creix, més creïble ara, més humana, potser, més propera, del cert. Darrera la llegenda, l’home, la dona, i els amics, és clar. Ah, sí, i una novel·la gràfica titulada Hercules: The Thracian Wars (Steve Moore).

Perdoni’m, Pare, perquè sóc un monstre devorador de crispetes, un energumen cerveser, un nauseabund oleoducte per productes prefabricats i blockbusters de tota mena. Un subjecte que, al cine estant, prefereix deixar voluntariós el cervell sota la butaca i embajanir com un porc a la seva cort.

Sí, Pare, així sóc. Perdoni’m per ser-ho. I perdoni’m també per no penedir-me’n gens.

No Comments

Post a Comment