web analytics
Title Image

High-Rise

7

Si busqueu en aquesta ressenya una clara recomanació, o la dissuasió escaient, per veure o no la nova d’en Ben Wheatley, ho sento però no puc ajudar-vos. Francament, m’importa una merda de gos si decidiu veure-la o si en passeu olímpicament. Més probablement, ja heu pres aquesta decisió tot solets, inconscientment, i només busqueu una confirmació per fer el que ja va dictaminar el vostre impuls inicial. És normal, ens han educat així. Busquem el permís, la justificació i l’acceptació de l’altre, com qualsevol animal domesticat que no recorda que alguna vegada va tenir aquesta capacitat de decisió en si mateix.

O potser ja l’heu vist i us ha posat molt de mala llet el fotudament __________* que és la pel·lícula [* N. de l’a.: ompliu l’espai en blanc amb l’epítet de la vostra elecció. Suggeriments: pretensiosa, ximpleta, tramposa, complicada, desproporcionada, recargolada, absurda, desplaent, etcètera]. Fins i tot existeix la possibilitat que us hagi agradat o interessat, en certa mesura, bé que no sabeu pas el perquè. Què collons vol dir-nos en Ben amb la seva darrera pel·lícula!? Potser aquí sí que us poden servir d’ajuda els paràgrafs que segueixen, on provo de compilar unes poques de les meves idees sobre el film, a mode també de nota aclaridora i personal,per a mi i per a qui vulgui i pugui treure’n algun profit.

High-Rise adapta força lliurement la novel·la homònima d’en J. G. Ballard. La lluita de classes entre els llogaters d’un megalòman projecte d’edificis autosuficients servia a en Ballard per construir una distòpia pessimista sobre com la veritable (mala) naturalesa de l’home s’evidencia quan es tallen de soca-rel lligams amb convencions i normes socials. Una excusa, un argument recurrent a la majoria de les seves novel·les, sigui dit de pas, com una sequera, una inundació o, com en aquest cas, un complex hi-tech d’habitatges que es converteix en presó pels seus inquilins, destrueix inexorablement l’ordre establert.

Les obres d’en J. G. Ballard sempre m’han semblat de difícil adequació (o directament inadaptables) a un àmbit que no sigui estrictament literari. Així, trobo prou encertada la decisió d’en Ben Wheatley d’apropar el material original al seu propi univers. A la pel·lícula, al contrari que al llibre, no es fa tant d’èmfasi en l’edifici com un univers tancat i barrat, sinó com una mena d’infern al qual els habitants tornen voluntàriament. Així i tot, l’autor conserva l’element claustrofòbic, una nova convivència amb noves normes que s’estableixen ràpidament. Tampoc l’heroi, narrador imparcial i veu fiable d’aquesta catàstrofe, el Dr. Laing (un sòlid Tom Hiddlestone), és cap angelet: el seu equilibri mental és molt dubtós, així com el de la majoria dels protagonistes dins l’obra d’en Wheatley (Kill ListSightseers, A Field in England). La seva germaneta tot just acaba de morir i s’apunta que podria haver existit una relació filial no gaire recomanable entre els dos germans. A través de l’obliqua mirada d’aquest narrador, presenciem la progressiva (i una mica espadada) decadència inicial i la deriva final de l’edifici i els seus habitants cap al caos i la bogeria.

Malgrat els intents d’en Laing per encaixar socialment a qualsevol dels dos estaments establerts (els pisos inferiors, de proletaris, i els pisos superiors, de la classe alta burgesa), els dos bàndols el menyspreen i l’humilien. En realitat, el director anglès subratlla com a trama i conflicte principal l’acceptació de la posició social i aquesta nova actitud vital del Dr. Laing, deixant en un segon pla el problema de convivència i la lluita de poders entre la resta dels inquilins, més tractada a l’obra original. Un tema molt més interessant, al meu parer, i menys discutit sobre la pantalla. L’inconvenient afegit d’aquesta tombarella temàtica és que, en centrar el focus sobre el nostre protagonista, de costums ermitanes i antisocials; en oferir només fogonades de la catàstrofe exterior, es produeix una disputa argumental insòlita: les dues línies narratives semblen “lluitar” per guanyar protagonisme. La lent de l’autor salta d’un punt cap a l’altre dins l’edifici, com imbuïda per l’alegre esquizofrènia dels seus personatges. Aquesta manca de focus, d’una narració més clàssica; aquesta aposta per l’aproximació fílmica quasi experimental, diria que danya en mesura la intel·ligibilitat del film i el converteix en candidat a l’obra maleïda de l’any.

La versió Wheatley de High-Rise substitueix la prosa gèlida i desesperançada d’en Ballard per tones d’humor negre, imatges psicodèliques, experimentació avant-garde, sexe brut i una violència, més que gràfica, suggerida. Confia plenament, com tots els grans directors d’horror, que la imaginació de l’espectador és molt més poderosa que qualsevol instantània de xarcuteria que ell pugui mostrar. Direm que la seva, més que una adaptació, és una celebració més alegre i pagana del transgressor text original, això sí, carregada d’una mala llet molt a tenir en compte. Si no, observeu l’acudit recurrent a costa d’en Sigmund Freud que comença amb un dels inquilins, el psicòleg, sostenint una còpia del polèmic The Psychopatology of Everyday Life. En aquest text, el psicòleg austríac proposava que els “errors” o les “fallades” quotidianes de la psique, tipus déjà-vu o similars, l’oblit de paraules comunes o els moviments involuntaris són simptomàtics d’una neurosi recurrent i extensible al conjunt de la humanitat. En Sigmund, d’aquesta subtil manera, ens convertia a tots (ell inclòs) en (presumptes) malalts mentals. El director britànic se’n carda, és clar, malgrat que els descobriments de la psicoanàlisi formen part i base de la seva temàtica fílmica, a través dels comentaris i les actituds del psicòleg, un personatge que es passa la meitat de la pel·lícula dubtant de la conveniència d’intervenir en la barbàrie i l’altra meitat lligat i emmordassat entre les escombraries. Un comentari simbòlic i mordaç sobre la utilitat real de la teràpia psicoanalítica fet, imagino, des de l’afecte i el respecte.

L’amor d’en Ben Wheatley pel CINEMA (així amb majúscules), per l’experimentació o, fins i tot, pel videoclip, també es fa palès en aquesta distòpia cinematogràfica. Films com Calígula o Saló, d’en Pier Paolo Pasolini, la psicodèlia de Point Blank o el barroquisme de Brazil es troben als fascinants fotogrames de High-Rise. Perquè si alguna cosa té la pel·lícula que ens ocupa és la capacitat per fascinar visualment l’espectador. Aquesta característica, potser serà el que, al capdavall, la converteixi en un film de culte.

Una empresa suïcida, doncs, això d’adaptar en Ballard, que no ofereix cap resposta fàcil i passa la major part del metratge desconcertant al públic. No al fan d’en Wheatley, és clar, que reconeixerà els seus motius i obsessions fàcilment: calidoscopis, balls rituals, el foc, la visió alterada d’un protagonista poc fiable i sumant. Podem, de fet, descompondre la pel·lícula en 3 línies temàtiques clares: la primera seria el discurs original d’en Ballard, que finalment abdica en un individualisme recalcitrant i l’egoisme del protagonista com a forma de supervivència en aquesta nova societat, tribal i anarquista. El Dr. Laing és cap al final un nou messies que porta la bona nova necessària per alliberar altres nuclis urbans, encara profans, com les restants torres hi-tech que formen part de l’utòpica mà creada per l’arquitecte, interpretat per en Jeremy Irons (fluixeta la seva interpretació, per cert). La segona línia temàtica seria el comentari personal d’en Ben, que vertebra tota la seva obra, amb l’emergència d’una nova societat matriarcal mitjançant el ritual i d’un sacrifici humà, l’assassinat, vist a través d’un calidoscopi, el d’en Wilder. Recordem la semblança amb el final de Kill List i la importància que donava al personatge de la Fiona, la bruixa que exerceix el seu encanteri sobre en Jay, o la transformació/alliberament de la Tina de Sightseers, a través de la sang i el foc. A més a més, hi ha una tercera via temàtica, clara i evident, subratllada per l’últim pla de la pel·lícula amb en George (el nen Joseph Harmon) assegut sobre un tron de desfets i immundícia, vestit com el protagonista, fumant en pipa, i escoltant el que aparenta ser un noticiari radiofònic. No és així, en absolut: el que sentim és un discurs de la Margaret Thatcher, enunciant la teoria del liberalisme, és a dir, un capitalisme poc intervencionista. De fet, aquest tipus de capitalisme, el que tenim i patim avui, és del que parla la Dama de Ferro. En Wheatley aporta així una lectura política, econòmica i social, sobre la conjuntura actual de crisi global, assenyalant l’arrel d’aquesta, bé que deixant a les mans del públic l’extracció de conclusions.

Tot plegat, pot ser que High-Rise  sigui una pel·lícula fallida pel seu guió irregular, voluble i enigmàtic. Això no m’impedeix d’exalçar-la com un viatge visual i sonor impressionant, un retall de CINEMA a contracorrent, d’aquest que és tan difícil de veure avui dia, i un comentari ambiciós, profund i pertinent sobre l’ésser humà i la seva integració (o no) en la societat. Hi ha més, molt més, en la pel·lícula d’en Ben Wheatley, però us deixo estirar aquests fils a vosaltres, ja que un altre plaer de l’obra del geni britànic rau en la seva inesgotable possibilitat de revisió, per descobrir-hi noves troballes. Això sí, cal treballar una mica per obtenir aquests preciosos fruits, tot i que el premi bé val la pena. Com us deia al principi d’aquest comentari, no pretenc persuadir ni dissuadir ningú de veure l’obra en qüestió ja que, més que probablement, tu has pres aquesta decisió per endavant. Només que encara no ho saps. Segurament som tots una colla de neuròtics. No sé, tu què hi dius? Rumieu-m’ho una mica, va.

No Comments

Post a Comment