web analytics
 

Hitman: Agent 47

2

Ella: “Però, cóm pot ser!? La gent normal no entoma quatre bales i surt caminant com si res!”
Ell: “Armadura corporal de titani subcutani.”

Uf, mare meva… però que dolenta aquesta…

Us parlava l’altre dia del hitman d’en Perry Bhandal, que poc o res té a veure amb el hitman d’en Xavier Gens. Doncs, bé, com aquell que troba cinc cèntims d’euro i dubta mig segon si val la pena ajupir-se per recollir-los, vaig ensopegar recentment amb la seqüela d’aquesta darrera, titulada Hitman: Agent 47. No és que tingui cap despit especial vers l’agent 47 de l’amic Xavier, tan letal com insípid en els seu calculat captenir-se, resolut, impecable i implacable. Fred, molt fred, massa fred (oi que no se la tira, la mossa, al final?). De fet, tinc bon record d’aquell film (no, no se la tira…). Un de borrós, dúctil i esquiu, sí, però essencialment bo (o potser sí?). Es coneix, però, que no és d’en Xavier el cul que va escalfar la cadira del director durant el rodatge d’aquesta seqüela. Es coneix també que cap dels actors de la primera pel·lícula figuren als títols de crèdit de la subsegüent entrega. Així, és, més que possible, del tot probable, que trobem a faltar un convincent Timothy Olyphant a la pell de l’agent 47, la tòrrida Olga Kurylenko encarnant la deliciosa temptació, i un tenaç Dougray Scott que, com a detectiu al càrrec del cas, li donava caça.

A veure: director? Aleksander Bach. Qui? Això mateix: qui. Agent 47? Rupert Friend. Noia? Hannah Ware. Guionista? L’Skip Woods, el mateix que a la primera, en compacta coalició amb un parell més. Mal assumpte, tot plegat. El cas és que no sóc capaç de deixar enrere 5 cèntims trobats. És de mal fer als temps que corren, sent jo investigador, i biòleg, per més senyes. Així que, m’ajupo fent una patètica reverència involuntària a l’aire, escolto dolgut com gemeguen les meves articulacions artrítiques i… li dono al Play.

D’entrada, ens expliquen novament l’objectiu del programa secret centrat en la creació d’agents secrets que excel·leixen en el noble art d’anihilar. Sí, ja sabeu, els Agents®, superhomes letals que vesteixen d’etiqueta i no tenen sentiments. Desproveïts de pulsions i modificats genèticament, els Agents® són més intel·ligents, centrats, ràpids i forts que el ciutadà mitjà. Tenen els sentits millorats i aguditzats, i tal i qual Pascual. Com a la primera, però més. Com a la primera, però pitjor. Deixem enrere l’adoctrinament de joves reclutes i s’incideix amb premeditació i traïdoria en el tema genètic i el genetista responsable de la creació d’assassins implacables, cada cop més notoris i perfectes. Qui els va parir, per dir-ho d’alguna manera, i l’únic que sap com crear-los. Val, molt bé. Ens empassem aquesta amb problemes (i un llarg glop d’amarga cervesa) i tirem endavant. Encara estem als títols de crèdit però ja veig que patiré.

Comença la pel·lícula amb un munt de CGs que, del tot innecessaris, em foten una sintètica plantofada en plena cara. Ja dins el complex militar, l’enorme pantalla tàctil al més pur estil Paycheck contrasta fort amb aquesta llum vermella com d’avis nuclear que ja girava ufanosa fa més de mig segle. Si no és per la cara dels compungits actors diria que m’han plantat les seqüències rebutjades del videojoc, estalviar-se així uns calerons en figurants que volen i moren de divertides formes i postures. També els cotxes que rebenten canvien a píxels en el darrer fotograma, que no està la cosa com per anar dinamitant Audis. No acabo d’entendre cóm s’ho ha fet l’agent 47 per muntar un desplegament tan espectacular, mortal i efectiu dins el complex militar d’última generació on els dolents cauen com mosques. Suposo que sobren les interpretacions ocioses des de la coherència més bàsica, que aquí hem vingut al que hem vingut. Així i tot, la facilitat amb la que l’home fulmina figurants sense ni tan sols despentinar-se (sense despentinar-se… l’heu pillat, no? No?) m’està posant ja una miqueta nerviós. Intueixo per comprovar tot seguit que aquesta línia d’acció desproporcionada, frenètica, histèrica i completament desmanegada seguirà durant tota la puta pel·lícula. Em recorda a la de Lucy però sense cap mena d’interès. De fet, sostinguda per una trama avorrida i recurrent i un argument ínfim que recorda massa al de Terminator 2: Judgment Day (però sense viatges temporals ni guerres mundials), la seqüela s’allunya de la seva predecessora fins a límits inaudits. Res a veure l’una amb l’altra, i tot i que aquella ja ho era de desproporcionada en la seva deriva. Una darrera interpretació completament lliure del fenomen Hitman on una ciència ficció idiota i l’acció adrenolítica prevalen sobre el drama d’un thriller més elaborat i coherent amb el personatge original. Un insult. Un gran bluf que ja es difumina, perdent-se ràpid per l’embornal de la meva memòria.

No Comments

Post a Comment